el segle que ens deu la dreta
Llegint la història de les immenses realitzacions que les classes treballadores van construir al nostre país fins l’arribada dels genocides nacional-catòlics (“Los de Barcelona”, Kominsky; “Los colectivizadores”, Victor Alba; “Homenatge a Catalunya”, Orwel; “Les colectivitzacions a Barcelona 1936-39”, Castells; “La cultura anarquista a Catalunya”, Ferran Aisa; “Colectividades y revolución social”, W.L. Bernecker; “El corto verano de la anarquia”, H.M. Eizemberger) a més de llàgrimes, admiració i una millor comprensió del nostre passat, ofegat pels pactes fets amb els feixistes el 78, un entén que les dretes nacionalistes espanyoles ens deuen, com a mínim, un segle.
Enlloc d’això, gràcies a aquesta profunda ignorància del nostre gloriós passat recent, i de com va ser aturat i ofegat amb banys de sang, governen amb majoria absoluta..
Bé, i per la desfeta històrica i la gran traïcio, com ja van advertir els anarquistes fa un segle, del que en deiem socialdemocràcia, descansi en pau.
A Espanya li cal, com a frança i a molts països més civilitzats, una divisio entre la dreta i la ultradreta. Enlloc d’això, els pactes d’oblit del 78 permeten que la ultradreta se senti còmoda dintre del que en diuen centre-dreta, mentre les esquerres tenen les logiques divisions.
Això es el que ens condemnarà a varies legislatures de dretes fins que, o be el 15M s’alii d’alguna manera amb IU, com al 36, o be tot plegat es repensi i es transformi radicalment ..
Article per a Papers de la joventut. 20 Septembre 2011
15M: de la indignació
a la construcció de nous models socials
El moviment 15m ha mobilitzat centenars de milers de ciutadans, i ha elaborat un nou discurs públic, inexistent fins ara als grans mitjans de comunicació, que qüestiona profundament els fonaments sobre els que s’assenten les actuals dinàmiques socials hegemòniques.
Nascut a partir de la indignació de milions de ciutadans davant d’una crisi sistèmica (és a dir que afecta i en què es detecten errors greus en tota l’estructura del sistema), i les ja molt argumentades crítiques al capitalisme i la seva incapacitat per desenvolupar-se de forma ecològica i socialment sostenible.
Inspirant-se en les revoltes àrabs, que van mostrar que quan la ciutadania pren les places centrals per exigir demandes legítimes de canvis democràtics, només una desmesurada repressió armada pot aturar el seu clam popular, el que evidencia encara més la il·legitimitat d’aquests règims. Inspirats també en la revolució islandesa en la què els ciutadans d’aquest país van decidir, mitjançant referèndum, no pagar el deute contret pels grans bancs del país, i jutjar els responsables polítics i econòmics.
Empesos també per la degradació del mercat de treball, alhora que acaben les ajudes estatals per les retallades de l’estat de benestar. Un mercat de treball que, ja abans de la crisi, oferia escasses oportunitats laborals als joves, i que, encara quan era així, ho feia al preu d’obligar-los a renunciar el seu potencial, inquietuds i valors, per tal d’encasellar-los en cadenes de producció d’un mercat de treball alienant; i on l’habitatge, una necessitat bàsica, és un luxe inaccessible i un element per a l’especulació.
Un 40% d’atur juvenil i de ni-nis -que ni estudien ni treballen- assolen el futur del país. Considerats com ganduls i indisciplinats, a diferència dels seus pares, que van acatar de forma més disciplinada i acrítica els avatars del mercat laboral; es mostren desobedients davant un sistema que ni quan els ofereix treball els permet realitzar-se com a persones. El ni-ni, per tant, podria fer referència també a un “ni s’ho creuen ni hi participen”, en una mena de desobediència civil sociolaboral, potser passiva, però que se suma als molts altres joves que també sense estudiar a escoles, universitats ni treballar en empreses formals, des de fora del sistema oficial, construeixen alternatives postcapitalistes.
Tota aquesta crítica i indignació cap a les estructures hegemòniques va fer que a les places es retrobessin activistes veterans de l’economia social, l’ecologisme, l’anomenat altermundialisme o els antisistema i velles corrents progressistes, socialistes o llibertàries, amb una àmplia massa de la població, fins ara més aviat acrítica i respectuosa amb les estructures convencionals i hegemòniques, i ara també indignades davant la seva ineficàcia i injustícies estructurals.
De tot això va néixer un nou clam, que gràcies a un llenguatge no violent, creatiu, fraternal i ple d’art, màgia, solidaritat i cooperació, ha generat un allau de crítica, compromís, i reconstrucció social. Un clam que a més d’inspirar altres països a iniciar processos semblants, sembla estar obrint una porta, o si més no una finestra, cap a nous models d’organització socials i econòmics.
No sabem encara si el 15M serà només un parèntesi de lucidesa i creació enmig de la consolidació del capitalisme, aconseguint introduir-hi només alguns canvis culturals, com feu el Maig Francès del 68 o si ens trobem, en canvi, davant l’inici d’un procés revolucionari de proporcions insospitades. Els milers de ciutadans mobilitzats a places i carrers del país, i el 80% de suport popular amb què comptava segons diverses enquestes, suposen un xoc de legitimitats entre dos models molt diferents de fer política: la democràcia directa o assembleària i l’actual democràcia representativa, manifestament segrestada pels poders financers i corporatius globals. No és d’estranyar que sigui així, si tenim en compte que de les 100 majors economies globals, unes 70 són grans corporacions en les què, com sabem, no funcionen els mecanismes de democràcia, sinó altres molt diferents, equiparables en el pla polític a una dictadura, i en el pla psicològic a una voracitat insaciable, o, com deixa ben clar el documental canadenc The corporation, a una psicopatia agressiva.
El primer crit del 15M cap a una democràcia real es referia en part a corregir aquesta degradació de les actuals democràcies, perquè afegissin a la democràcia política i a les llibertats civils, majors graus de democràcia en les llistes electorals, en el camp laboral, en el mediàtic, en l’accés a l’habitatge, la salut o l’educació. Però d’aquest clam inicial ràpidament es passà a construir a les places propostes no tan sols de reforma i millora d’aquestes estructures, sinó de creació de nous models radicalment diferents d’organitzar la societat basats en l’horitzontalitat, l’obertura, el cercle i el consens. I en tres lemes que definien molt bé aquestes aspiracions: “ningú ens representa”, “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”, i “els nostres somnis no caben a les seves urnes”.
Actualment el 15M segueix fort i actiu de manera descentralitzada a barris i pobles, a les consciències, i en centenars d’accions solidàries com les que eviten el desnonament de famílies o el tancament d’hospitals; sorgeixen noves iniciatives com les marxes o la Universitat Indignada; es planteja recuperar les places a l’inici d’aquesta tardor i es fan noves crides a la mobilització global com l’ocupació de Wall Street o el 15 octubre de les places de totes les capitals. Una descentralització que augmenta la força, la coherència i la seguretat del moviment, i que facilita la construcció d’espais de decisió a escala humana, on molts més puguin participar, basant-se en un principi de molts centres enllaçats en xarxa, un cop passada la fase inicial a les grans places centrals de les capitals.
El moviment també ha aconseguit donar un nou impuls a moltes alternatives al pensament únic imperant, com les xarxes d’intercanvi, cooperatives de consum, escoles o programari lliure, les Ecoxarxes a Catalunya, la Cooperativa Integral Catalana, o projectes com la compra d’una gran colònia industrial per a rehabilitar-la i treballar-hi amb formes col·lectivitzades per a dur a terme projectes eco industrials.
Els espais de poder polític i econòmic comencen a ser conscients de l’amenaça que suposa aquest moviment, ja que ha generat sinergies i xarxes que construeixen discursos i accions que desemmascaren les formes d’opressió que vivim; i perquè no pot ser estigmatitzat com a violent o minoritari, o com utopies d’altres èpoques passades, en què si calia plantejar aquestes coses; com si no ens trobéssim avui davant d’una crisi clarament sistèmica.
És un moviment clarament pacifista, el que desconcerta i deixa sense armes a les formes de control social clàssiques. De fet, les noves àgores ciutadanes construïdes a places i pobles permeten canalitzar l’esperable violència a la què empeny cada cop més ciutadans la violència del sistema i la seva actual fase de radicalització, en espais on es poden construir noves realitats mitjançant mètodes creatius i col·laboratius, teixint noves propostes ciutadanes de manera pacífica, cooperativa i solidaria. Més que una lluita física amb policies, es tracta d’una lluita verbal o discursiva. Determinats anàlisi estan sent compartits en massa espais, massa mediàtics com per mantenir el vel hipnòtic col·lectiu, construït pel pensament únic.
Ser un ciutadà responsable potser signifiqui avui prendre part d’aquestes mobilitzacions i visions crítiques i alternatives, per a imaginar junts el que podrien arribar a ser les nostres societats, sent més fidels a una desitjable utopia, que a la realitat que avui ens envolta. Una actitud força assenyada, de fet, en un temps com l’actual, en que una infinitat de revolucions tecnològiques es retroben amb una crisi sistèmica i nivells més elevats de formació i informació dels ciutadans.
Després de les mobilitzacions i protestes dels anys 90 i 2000 contra les grans cimeres globals, i veure que no aconseguien moure ni una sola coma de l’agenda neoliberal, milers de persones es mobilitzen ja no per demanar, sinó per construir nous models socials a través de col·lectius, associacions, cooperatives de consum, treball o serveis. Imaginant i creant col·lectivament alternatives que ens permetin prescindir de les velles estructures en tots els camps, de l’educació i la salut, a l’economia, per caminar cap a una nova era de creativitat i abundància. Cap a un nou model civilitzatori en què puguem viure com a humans, enlloc de veure’ns forçats a prescindir de part de la nostra humanitat, potencials, talents i inquietuds per tal d’adaptar-nos a una empobridora cadena de muntatge, que a més de no tenir sentit i ser irrespectuosa amb l’ecologia i la igualtat, ha deixat de ser eficient. Després de ser anunciat en molts Fòrums Socials des del 2001, és hora de construir aquests altres mons possibles, de manera fraternal i igualitària entre tots nosaltres i amb les altres espècies que habiten el planeta. Les condicions per assolir aquesta utopia estan entre nosaltres, i cadascú pot fer la seva contribució.
Dídac Sanchez-Costa
Sociòleg, escriptor i activista.
Co-fundador de les EcoXarxes i la Cooperativa Integral Catalana
Membre del moviment 15M a Plaça Catalunya
Aparicions i col·laboracions amb premsa 2010 i 2011
EcoSeny i EcoXarxes
En castellano
Agost 2011
http://desinformemonos.org/2011/08/modelos-de-econom%C3%ADa-libre-regional-y-ciudadana/
Entrevista per La Vanguardia. Agost 2011
A Illacrua sobre les ecoxarxes. Article llarg 2010
http://setmanaridirecta.info/index.php?option=com_rsgallery2&page=inline&id=251&Itemid=99999999
Article a la revista SCI. Primer sobre EcoXarxes de redacció pròpia. 2010
http://www.sci-cat.org/varis/Text/Butlleti_SCI/butlletifebrer2010.pdf
A un reportatge en video de 5 minuts sobre l’ecoxarxa montseny. 2010
http://www.xiptv.cat/video/26537/ecoxarxa-del-montseny?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562
A expansion sobre les ecoxarxes. 2010
http://www.expansion.com/2010/03/15/catalunya/1268686410.html
Sobre l’EcoXarxa Girona
Sobre l’EcoXarxa Penedès
A la radio. Entrevista de 30 minuts
http://www.comradio.com/flash/reproductor/reproductor.asp?kin_audio=75403
Radio. Entrevista de 10 minuts. (al minut 30)
http://www.catradio.cat/audio/502857/Solidaris
http://www.economiasolidaria.org/noticias/al_margen_de_la_moneda_oficial
La vanguardia, les Centrals de Compres i les Ecoxarxes a La Contra
http://www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.html
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2010/09/19/pagina-36/83167072/pdf.html
Sobre la Colonia Eco Llibertària. A Rebelion.org, entrevista llarga en text, en dues entregues.
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=124362
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=124907
Sobre el Moviment 15 M
Aparicions a televisió
Programa Àgora de TV3, junt amb l’Arcadi Oliveres i en Salvador Cardús:
http://www.tv3.cat/videos/3553210/El-moviment-dels-indignats
Aparicions a telenotícies:
Reflexions sobre el 15M al diari alternatiu online “Kaos en la Red”
http://www.kaosenlared.net/noticia/placa-central-als-barris-pobles-i-consciencies
Entrevista sobre el 15M per a un diari Suec
http://www.fria.nu/artikel/88928
Rebuda al poder global a l’ombra. Reunió del Grup Bilderberg a Sitges, Juny 2010
A telediario TV1
http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100603/reunion-anual-sitges-del-club-bilderberg/789736.shtml
A telediario Antena 3
http://www.youtube.com/watch?v=KWw91my9Ofw&feature=related
A telenotícies TV3
Al diari britànic The independent
Al diari britànic The guardian
http://www.guardian.co.uk/world/2010/jun/05/bilderberg-2010-charlie-skelton
Proposta Urna o Papeleta 15M per a les eleccions generals del 20N
Proposta d’acció o estratègia política concreta de cara a les eleccions del 20N.
Efemèride, per cert, amb 39 anys de diferència, de la mort de Durruti i de Franco!
Tot i trobar-nos davant d’una crisi feta per la dreta, i als carrers i les cases hi ha una amplia voluntat de canvi profund, no trobem els mecanismes encara per evitar que les nostres institucions, des d’on, ens agradi o no, s’esculpeix bona part de la nostra realitat quotidiana, estiguin preses per politiques i dinamiques de dretes. En part en som responsables, ja que això és així en bona mesura com a conseqüència de la massiva abstenció de les persones d’esquerres que, en part gràcies al 15M, ja no creuen en l’actual model politic, mentre que la dreta acudeix en massa a les urnes.
Això ens obliga a construir estratègies de transició eficacients, com la que prova de ser la que aquí es proposa, nascuda en el marc d’una trobada de convergència de lluites a França fa 5 dies, on es va comentar una acció semblant; també se suma al debat dintre del 15M sobre accions en aquest terreny, i que podeu debatre a:
https://n-1.cc/pg/file/read/761203/objetivo-y-opciones-ante-el-20n-desde-el-15m o
Proposta Urna o Papeleta 15 M
Caminant cap a una democràcia diferent.
Proposta per establir mecanismes de transició política, de la democràcia representativa actual, manifestament segrestada pels poders financers i industrials globals, cap a models de veritable democràcia, real, directa i/o participativa. Cap a un procés d’assemblea constituent, envers un nou model civilitzatori. Aprofundint la democràcia, i fent avançar les nostres societats
Introducció
Aquesta proposta neix d’una idea presentada a la trobada de Convergència de Lluites celebrada a Lézan, Cevennes, al sud de França, el 28 d’agost del 2011 per a les eleccions presidencials franceses, i reelaborada per al cas de les immediates eleccions generals a l’estat espanyol, on es preveu una majoria rotunda a les nostres actuals institucions de les forces conservadores de dretes, mentre l’esperit al carrer és manifestament d’esquerres, amb un ampli suport popular i quan els temps històrics i les arrels de la crisi ens haurien de menar cap a respostes contraries a l’esperit actual de profundització del neoliberalisme i el capitalisme financer.
Context i justificació
El proces del 15 m ha obert (o reforçat) noves maneres d’entendre la democràcia. Però l’acció col·lectiva construïda conjuntament des d’aquesta data també ha posat de manifest la inevitable immaduresa dels models de democràcia assembleària que es proposen, i la necessitat d’estratègies eficients i no violentes de transició.
Models de transició com els que s’usen en l’àmbit econòmic a les EcoXarxes i la Cooperativa Integral Catalana, on es combinen espais de donació, d’intercanvi solidari (directe o amb moneda social) i la compra-venda amb euros, o en els espais en transició (transition towns), que ens permetin caminar cap a la utopia des del mon distòpic en què avui vivim. No només a un nivell tècnic: com reorganitzar unes societats complexes i lligades en xarxa globalment amb mètodes assemblearis, oberts i horitzontals, inexplorats a aquestes escales, sinó també a un nivell psicosocial: com aprendre a interactuar correctament en assemblees i treballs col·laboratius partint de l’educació i la socialització que hem patit, en sentit contrari.
1. Espai central o nuclear.
En l’àmbit econòmic: donació i col·lectivització.
En l’àmbit polític: democràcia assembleària, directa o radical.
2. Espai intermig o de transició.
En l’àmbit econòmic: intercanvi directe o amb moneda social.
En l’àmbit polític: democràcia participativa honesta i des de baix.
3. Espai perifèric o antic.
En l’àmbit econòmic: compra i venda en euros, en criteris de comerç just, ecologia i cooperativisme.
En l’àmbit polític: democràcia representativa, honesta o bé bancocràtica (model actual).
Per això creiem necessari construir mecanismes, en paral·lel a les construccions que fa el moviment de manera descentralitzada arreu de places i individus en el pla de la democràcia assembleària, amb altres mecanismes que interpel·lin de manera inesquivable l’actual sistema democràtic representatiu -dels poders fàctics-, en el llenguatge que parla, i que per tant no pot defugir o fingir no escoltar.
També creiem que és imperdonable, tot i creure-hi en diferents graus en l’amplia diversitat política i apolítica dels qui simpatitzem amb les propostes del 15 m, que en un marc de crisi i estafa global històrica dels poders fàctics causat per polítiques de dretes, i tenint al carrer una amplia sensibilitat progressista per canvis profunds, les nostres institucions estiguin preses per forces conservadores que aprofundeixen les lògiques que ens han conduit a l’actual desastre, i la gravetat dels dolors causats a milions de famílies arreu del mon.
Per tot això creiem que és necessari construir estratègies d’acció política que, sense haver d’adscriure als mètodes perversos de la política representativa que avui coneixem, permetin construir aquests camins de transició cap a l’aprofundiment democràtic, i eventualment (un cop les condicions siguin favorables, tant internament com externa) un canvi radical de model polític. Definició de la proposta i les dues possibles variants La proposta consisteix en participar més o menys simbòlicament, en funció dels debats interns al moviment, i de les possibilitats legals i organitzatives, en les eleccions generals del 20 de novembre.
En una data que, a més, commemora la mort -malauradament amb 39 anys de diferencia-, dels dos líders de la guerra civil espanyola, el company anarquista Buenaventura Durruti i el general feixista Francisco Franco. En aquesta efemèride històrica es podria establir un ultim combat, aquest cop sense armes, entre els dos models de democràcia que ambdós personatges històrics representaren, un cop entès que l’actual model ultra-neolliberal es tan sols una prolongació, aquí com a Grècia, França o Anglaterra, dels models de feixisme, avui encoberts i en règim de guerra freda de baixa intensitat i basada en el control social.
Un control social que l’actual radicalitat dels mètodes d’opressió han permès posar al descobert als ulls de les majories socials, que no ha variat en el fons, sinó només en la forma. Per a això, veiem dues opcions, que també es manifestaren en una conversa a la trobada de convergència de lluites de Lézan. En tots dos casos s’obriria una estratègia política que, independentment de l’èxit de la consulta, generaria un debat i un esforç constructiu explícit i concret, que aportaria debats, reflexions i aparicions mediàtiques positives i interessants, sense que hagin de passar necessàriament per confrontacions policials, ocupacions de places, o accions que demanden un alt grau de mobilització permanent; ni tampoc per enquadrar-nos de manera tradicional en el joc de la política representativa actual:
1.Col·locar una urna per a un vot simbòlic per al 15m (poden ser atoconstruides en cartró) a les portes dels col·legis electorals on es pugui votar, com ja es feu en anteriors consultes ciutadanes.
1.1 opció de que es faci una crida a que es voti o bé als partits oficials, o bé per a 15m
1.2 opció que es permeti ambdós vots. Serviria només a mode indicatiu, reforçant internament la lluita i les conviccions, encara que hi hagués una participació menor del 20%; oferiria una nova entitat política simbòlica al moviment.
Els desavantatges, és que no tindria cap pes legal, que podria ser il·legalitzat per la comissió electoral, portant-nos a noves confrontacions legals i policials, i que interpelaria menys al model avui hegemònic que no pas vots vinculants.
L’avantatge és que caldria menys organització i moguda institucional que introduir els vots oficialment. Caldria veure com donar-li la major legitimitat dintre del marc simbòlic, com es feu en els referèndums per l’autodeterminació, amb els DNI, etc.
Ens permetria saber, si més no, quins d’entre els vots blancs, nuls i abstencions (50% a Catalunya a les darreres eleccions autonòmiques) s’apropen a les redefinicions i profunditzacions democràtiques que proposa el 15 m 2.Fer una plataforma 15M i presentar-ho com a partit polític, oferint l’opció de votar oficialment en una butlleta pel 15M.
Te l’inconvenient d’haver d’estudiar i fer els tràmits necessaris per constituir una plataforma o partit polític. Dificultats institucionals externes donades pel sistema actual, i potser poc termini per organitzar-ho; i dificultats internes del moviment per arribar a un consens sobre de quina manera caldria fer-ho, quins “programes o propostes electorals” caldria elaborar, quin tipus de “campanya electoral”, o quines persones haurien de formar part de les llistes per l’imperatiu legal del funcionament representatiu actual (podrien ser els membres de les assemblees locals, i es podria fer un estatut que limités les atribucions, la durada de la plataforma, les línies generals d’acció i de mètodes de treball, o els salaris en cas de ser escollits, etc), i sobre el fet polític més ampli de participar o no en les eleccions representatives actuals.
Tindria l’avantatge de que es disposaria d’una força legal i institucional més gran de cara a encetar un procés de transició o d’assemblea constituent. En cas hipotètic d’una victòria o d’una votació rellevant (les enquestes deien que un 80% de la població espanyola simpatitza amb els ideals expressats a les places), es podria encertar -o profunditzar- un procés wikicratic d’assemblearisme constituent, sobre els mecanismes i models d’organització socials, econòmics, mediàtics, de presa de decisió, etc, i un estudi i reflexió més profund i sistemàtic dels models polítics a construir. Tant pel que fa als anys de transició que caldria encetar avui, com per als models avui desitjables d’utopia, també sempre oberts al canvi i millora.
No de cara a un debat tancat del que ja s’ha dit fins avui a places i espais del moviment, sinó en un debat obert i nou, sense fi, que s’ajudaria a reimpulsar, i del que nomes en sabem, i amb prou feines, o en tenim alguna idea, dels mètodes horitzontals d’organització, i algunes de les demandes de consens, de mínims i de màxims.
En el cas que no hi hagués prou temps des d’un consens en el moviment en aquest sentit fins a la data de registre de partits, etc, es podria proposar a un partit minoritari ja inscrit pròxim al 15 m d’usar el seu espai per al 15m, negociant, si cal, una representació del partit en qüestió. (Una opció que causaria possiblement molta polèmica al moviment). Tenir uns milions de vots oferiria, en la democràcia representativa en què avui vivim, una forta legitimitat política per poder comunicar-se amb altres entitats, legitimes i no, en aquest espai perifèric d’organització política, així com comptar amb un recolzament social més ampli i amb bases més sòlides del que tenim fins ara.
Caldria estudiar quina de les dues opcions tindria un major impacte, a nivell intern del moviment i de comunicació amb l’exterior o amb els que ens recolzen “des de casa”, comunicació general, etc, i caldria també observar amb les comissions legals quin podria tenir més viabilitat i major impacte en el marc legal i de la política representativa actual.
Altres estratègies d’acció
Aquesta proposta se suma a la resta d’iniciatives portades a terme pel moviment en sentit ampli, en l’enteniment que hi caben moltes propostes i sensibilitats, des de portar una recollida de firmes a l’Europarlament com volen fer algunes marxes indignades, fins a l’ocupació de centres de salut, laborals, places, etc. Creiem que hi ha moltes barricades possibles des d’on cadascú, segons les seves sensibilitats, prioritats i enquadraments polítics personals pot fer propostes, a les que cadascú, també en funció de les seves prioritats i sensibilitats hi pugui participar. Aquesta n’és una més, per a sumar a l’ampli ventall d’iniciatives vinculades al 15M.
I una altra d’interessant i urgent, creiem que és realitzar una auditoria del deute public i extern, per al que es podria proposar un grup de tècnics/savis/experts que han fet costat al moviment i que tenen els coneixements econòmics necessaris com son els Professors/es Vicenç Navarro, Mirem Etxebarreta, Arcadi Oliveres o Alain Toussaint, que ja ha contribuït en aquesta lluita de manera exitosa en el cas d’Equador, on s’ha declarat il·legitima i que no es pagaria (com explica magníficament el documental Debtocracy o el Le Monde Diplomatique), arribant a fer una jugada brillant als mercats en recomprar el deute un cop aquesta es va devaluar davant l’anunci de l’impagament per un terç del seu valor inicial. I ajudant al desprestigi i l’expulsió del BM i el FMI d’aquest país.
Son respostes d’aquest tipus les que aquí i ara ens calen per construir els camins de transició per abandonar l’actual model, que son tant o més importants que les visions dels models finals que voldríem assolir, com ja s’ha demostrat en altres espais amb EcoXarxes, CIC o transition towns o altres àmbits de l’economia social.
Propostes com un referèndum per a un canvi de model, per a reformes constitucionals, o per a una república assembleària o assemblea constituent, per al que en l’actual marc no hi ha gaires camins: o la violència armada, bastant descartada, o la desobediència civil massiva i una massiva unió a nous mecanismes encara imprecisos de democràcia assembleària; o un pas gradual i didàctic dels models que avui coneixem, establint alguns canals de diàleg legitimats amb les institucions vigents, cap a l’exploració de nous possibles models més desitjables.
Conclusions
Aquesta proposta es basa en l’enteniment que cal caminar cap a models mes profunds d’organització política com son el mètodes de democràcia assembleària (o un de participatiu de transició i/o complementari, quan és de de baix i honest), sabent que ens trobem en un marc de democràcia representativa, de manera evident segrestada pels poders econòmics financers i industrials globals, el que el torna il·legítim. No obstant, si volem caminar cap a la utopia, caldran mecanismes o bé violents, o bé que juguin amb la institucionalitat vigent i la posin en situacions difícils per mantenir la seva aparent legitimitat. Si part de la nostra lluita entra en els mètodes de construcció democràtics vigents, i no és escoltada, el model vigent queda més deslegitimitzat als ulls de les majories socials, i nosaltres obtenim alhora nous mecanismes de transformació social, que no es contradiuen ni substitueixen, sino que complementen la resta de construccions assembleàries que ja hem encetat.
Per a poder avançar i deixar enrere els actuals models (i per a culminar una revolució llibertària en democràcia i en pau) cal un necessari consens social més ampli del que avui és el nostre moviment, per arribar a assolir la massa de població de la societat fins a on volem ampliar la democràcia assembleària que practica el 15m.
És necessari trobar mecanismes graduals de transició que permetin que no haguem de gastar temps i energia combatent policies i jutges, sinó idees i propostes en nivells més amplis i rellevants de l’actual arquitectura institucional. Combatre no per tal de sobreviure i poder existir, sinó per tal de crear i imposar-nos com a nou model civilitzatori, davant les restes de l’agonitzant i decadent sistema anterior, l’ultra neoliberalisme financer i corporatiu global, encapçalat pels Estats Units, Europa i corporacions i famílies amb noms i cognoms, com Goldman Sachs, la FED, el BCE, Rotschild, Rockefeller, i les diverses societats mes o menys discretes des d’on governen o que fan d’espais de trobada com el Club Bilderberg, Davos, Trilateral, Club de Roma, etc, com per a nosaltres son els fòrums socials, les acampades, àgores i assemblees i el nostre dia a dia en els nostres moviments i organitzacions. crear i imposar-nos com a nou model civilitzatori, davant les restes de l’agonitzant i decadent sistema anterior, l’ultra neoliberalisme financer i corporatiu global, encapçalat pels Estats Units, Europa i corporacions i famílies amb noms i cognoms, com Goldman Sachs, la FED, el BCE, Rotschild, Rockefeller, i les diverses societats mes o menys discretes des d’on governen o que fan d’espais de trobada com el Club Bilderberg, Davos, Trilateral, Club de Roma, etc, com per a nosaltres son els fòrums socials, les acampades, àgores i assemblees i el nostre dia a dia en els nostres moviments i organitzacions.
Nota de premsa del moviment 15 M en relació als fets del Parc de la Ciutadella del 15 J
En primer lloc volem disculpar-nos als mitjans de comunicació pel canvi en la convocatòria de roda de premsa. Davant les declaracions i greus acusacions del Conseller d’Interior i del President, i donat que treballem amb mètodes democràtics i assemblearis en un moviment que és ampli i divers, ens hem vist obligats a posposar la convocatòria d’ahir.
Com tothom sap, rebutgem la violència. Pel que fa als actes que no s’ajusten al consens del moviment esdevinguts el dia 15, no ens en sentim representats, i per tant, no ens en fem responsables. De la mateixa manera que considerem que els polítics no ens representen, tampoc els actes aïllats d’aquestes persones poden representar tot el col·lectiu. No seria just per les milers de persones que, mobilitzades o no, s’han sentit identificades amb uns valors comuns que hem vingut creant i demostrant juntes.
L’objectiu de la mobilització del 14 i el 15, recolzada per les 22 assemblees de barris de Barcelona i més de 100 pobles de Catalunya, era aturar les retallades antisocials dels Pressupostos del 2011 de la Generalitat de Catalunya i denunciar el decret conegut com a llei Ómnibus.
Se’ns ha acusat d’atacar a la democràcia, quan són les retallades el clar atac a la democràcia social i política conquerida el segle XX. Situen el Parlament al servei dels mercats financers, reduint els serveis socials de tota la ciutadania, quan cap partit polític recollia aquestes mesures al seu programa electoral. Considerem que per poder tenir legitimitat política, haurien de ser aprovades mitjançant referèndum.
També l’anomenada Llei Ómnibus suposa un greuge als mètodes democràtics. Deslegitima l’activitat del Parlament, encara dins dels paràmetres de democràcia actuals, en plantejar l’aprovació per Decret d’una modificació de 610 punts relatius a més de 80 lleis molt diverses.
D’altra banda, creiem que tot el debat generat al voltant dels esdeveniments del 15J s’està sobredimensionant amb el doble objectiu de desviar l’atenció del que realment afecta als ciutadans, i de construir una clara estratègia política il·legítima per part de la conselleria d’interior:
Un moviment social amb un ampli recolzament de la ciutadania, està sofrint un evident intent d’estigmatització amb la finalitat de legitimar noves formes de repressió policial contra un col·lectiu que ha demostrat ser fermament pacífic en repetides ocasions en què s’ha vist enfrontat directament a la violència institucional i de celebracions esportives.
De la mateixa manera que no es criminalitza tota l’afició quan hi ha incidents en una celebració esportiva, o a tota la classe política davant dels nombrosos casos de corrupció, el fet que en aquest cas s’apliqui un criteri tan diferent, demostra la falsedat d’aquest argument.
Ens sorprèn la insòlita unió de tots els partits, i la gravetat de les seves acusacions davant els incidents del 15J, que no van causar cap ferit, en contrast amb la nul·la autocrítica de l’actuació policial que en va causar desenes.
Les camises tacades d’uns pocs polítics semblen pesar més que els 40 ferits, als quals se sumen els 147 ferits del 27 de maig. La societat ja sap distingir entre els pacífics i els violents i provocadors.
El que veritablement inquieta a la classe política és que s’estan obrint nous mètodes de participació i decisió, que posen en qüestió la legitimitat de l’actual sistema democràtic. Això explica l’intent de criminalització del moviment, i, de retruc, la fragilitat del dispositiu policial, qüestionat pels propis parlamentaris.
No ens podem responsabilitzar de qualsevol comportament violent promogut per la crisi econòmica i les retallades socials, que deixa sense treball i proteccions socials milers de famílies. Això és el que més alimenta la radicalitat violenta. Nosaltres només ens podem responsabilitzar d’aquells que s’han adherit a aquest moviment pacífic, creatiu, constructiu i inclusiu.
Com més es deteriori l’economia i l’estat del benestar, més crispació es generarà. Nosaltres no podem ser responsables, ni ara ni en el futur, de les expressions de descontentament social que no s’han adherit a l’esperit pacífic promogut pel moviment del 15-M. Precisament les places són noves àgores ciutadanes en què es promou la canalització d’aquesta indignació d’una manera constructiva, cooperativa, compartida i no-violenta. Una mostra d’això és que malgrat les amenaçadores declaracions del President, l’assemblea va decidir no obstaculitzar la sortida dels parlamentaris i traslladar-se a la Plaça Sant Jaume, fent allí una asseguda pacífica i cantant l’Estaca.
Ens acusen de violents quan és l’estat qui utilitza les institucions pagades per totes per fer apologia de la violència i anunciar que pot ser utilitzada contra els ciutadans, encara i tractant-se d’un moviment pacífic. El Conseller diu tenir el monopoli de la violència, però no pot pretendre tenir el dret de decidir unilateralment què és violència i què no ho és, i què és legítim o deixa de ser-ho, encara i sent legal. La societat civil també té un rol en aquestes definicions, i en una societat democràtica, això ha de ser escoltat més enllà de les urnes, enlloc de reprimit policialment.
Els errors del dispositiu dirigit per la Conselleria d’Interior ens semblen intencionats, perquè han permès que Felip Puig aconsegueixi l’anhelada foto que intenta avalar la violenta actuació del 27M i aquesta nova pretesa possibilitat de major repressió i vigilància. No s’entén per què es va preferir utilitzar una de les entrades amb major concentració de manifestants perquè els parlamentaris accedissin a peu, enlloc de l’entrada del Zoo amb furgonetes de la policia, com es va fer finalment.
També creiem que són inadmissibles les acusacions fetes pel conseller, per la dimissió del qual s’han reunit gairebé 100.000 signatures per abús de violència institucional, sobre el mestre Arcadi Oliveres, president de l’organització Justícia i Pau, amb 40 anys de treball compromès per a la justícia i la pau. El que cal investigar és el possible ús il·legítim de la policia encoberta davant de moviments socials progressistes. L’esperable creixent crispació popular per la situació de crisi econòmica i desmantellament dels estats del benestar, fan necessaris més controls democràtics sobre les institucions d’ordre públic de l’actual model democràtic, per tal d’evitar derives totalitàries com la que ens sembla convidar Puig. Especialment quan assistim a retallades de metges i professors, alhora que a un augment dels cossos i costos policials.
Per acabar convoquem una concentració avui divendres 17 a les 4 de la tarda en la Ciutat Judicial en senyal de protesta i suport a les companyes detingudes que passaran a disposició judicial a les 5 de la tarda. També informem que ahir a la comissaria de Les Corts van ser retingudes i identificades les persones que es solidaritzaven amb les detingudes. Una vegada més els policies no anaven identificats i es van negar a fer-ho davant la petició d’una advocada.
Això és només el principi, encara queda molt per fer. Caminem i treballem per a la construcció de mons més justos i habitables, on hi capiguem totes.
No en tenim prou amb urnes, on no hi cap la democràcia més real i completa que volem viure i aconseguir, amb mètodes pacífics. Volem transitar de l’actual model partitocràtic i oligàrquic corporatiu, amb una certa democràcia política, amenaçada amb les declaracions d’ahir del Conseller i la unitat mediàtica i política al seu voltant, cap a una democràcia també econòmica, social i cultural, avui en perill o inexistent.
La nostra propera acció és la mobilització del 19 de Juny, una manifestació internacional que ja ha estat recolzada per centenars de ciutats del món sencer, amb el lema “el carrer és nostre, no pagarem la seva crisi”. En el cas de Barcelona, té el suport de les assemblees de les places alliberades de més de 100 pobles i 22 barris de Barcelona.
Hola. Per al•lusions a un forum del Diari Ara sobre la meva intervenció al programa Àgora http://www.ara.cat/societat/indignats-decidiran-dema-futur-lacampada_0_496150542.html.
Algunes de les frases en teoria textuals que es citen aquí de la meva intervenció a l’Àgora estan distorsionades. Només cal sentir el programa. Mai vaig dir que visquem en un sistema pitjor que una dictadura. Vaig dir en tot cas que era més perillós. I ara matitzaria que ho és en alguns aspectes.
Als països àrabs es tira a matar, és cert; no hi ha drets politics que aquí si tenim, com va matissar bé l’Oliveres. Ara bé, els dictadors d’allí son peons del nostre sistema geopolític neo-imperialista, treballen per nosaltres. I els seus caps, a la CIA, OTAN, OCDE, FMI, WB, Bilderberg, Davos, USA, UE, G8, etc, tenen molts més recursos i poder. En principi al Nord no es maten ciutadans que volen
profunditzar i avançar en les seves democràcies, com a Síria, però tenen un control profund dels ciutadans amb altres mitjans. I és mes fàcil de contenir la reivindicació quan som els beneficiaris de l’esclavisme que admetem en l’economia global, i que ens resulta tant favorable. Tenim més drets politics, però patim la mateixa dictadura financera, econòmica i mediàtica; règims de partits múltiples i amb premsa gairebé sempre en mans dels grans poders.
I sobre el tema llibertari, com a sociòleg no puc mentir quan em pregunten si “som” comunistes. Assemblearisme, autogestió, col•lectivització econòmica, obertura, llibertat i igualtat completa del moviment, antiparlamentarisme i rebuig frontal a la banca, el gran capital i multinacionals, que és una realitat a totes les places alliberades de l’Estat, en el diccionari de ciència política rep el nom de pensament llibertari, més enllà de la mala premsa que li ha fet a aquesta idea la resta de corrents politics, que el tenen com a enemic comú. Per mi, personalment, junt amb el hippisme, és la millor expressió de veritable cristianisme al segle XX. Per això ha combatut també tan frontalment, com els càtars, els usurpadors de les idees de Jesús, els mercaders del temple per l’expansió de l’Imperi Romà & Co.
Ara bé, es tracta d’un nou tipus de cultura eco llibertària, oberta a tots els corrents d’indignació, i que es combina amb els que defensen una reforma profunda del sistema. Totes dues corrents invisibles políticament fins fa 20 dies, malgrat la gran estafa bancària i corporativa de la dita crisis.
I en qualsevol cas, una política llibertaria, encara per construir, és lliure i inclusiva, no una dictadura, com s’ha dit en altres fòrums d’aquest programa. Dictadura llibertària és un oxímoron, una contradicció en termes, com llibertat totalitària. I si, responent a una
pregunta d’en Cardús al programa, tindria, si fos llibertària, per definició, els mecanismes de control democràtics apropiats, no com ara en els assumptes financers i econòmics. Pitjor control social que el d’avui sobre els que veritablement ens governen, es difícil.
I crec que sí és cert que sense els moviments socials de llarga trajectòria, diversos i en moltes àrees, però que comparteixen una visió del mon del tipus dels Fòrums Socials (economia social, ecologia, drets universals, etc), la protesta d’indignació no hauria pogut durar més de tres dies ni canalitzar-se i expressar-se en assemblees endreçades i propostes constructives i no violentes
de canvi social.
I per últim, sobre la meva intervenció a l’Àgora, cal tenir present la pressió i la rapidesa del directe, diferent a un debat més calmat i profund – o a un text-, la meva inexperiència en això, i el fet que no soc cap portaveu, però si una de les moltes veus, milers; que no n’hi hagi cap d’única, no vol dir que no n’hi hagi cap. Tots som lliures d’expressar la nostra veu, sense faltar al nucli del que ens uneix a les places. Que com m’han dit molts company/es allí i a d’altres places de Catalunya, no ha estat el cas. Només he rebut entre els acampats/des dos o tres matisos, i centenars de felicitacions per sentir les seves idees a la televisió. Però contentar alhora els que no estan tan indignats i mobilitzats no es fàcil. Algunes de les veus focalitzaran sobre el dret a l’habitatge, la reforma
electoral, el feminisme, als abusos de la banca, les alternatives ja existents, etc. Jo, en ús de la meva llibertat i del respecte pel que interpreto de les àgores, ho faig, entre altres coses, en els paral•lelismes amb un dels episodis més grans de la nostra historia, les col•lectivitzacions i la Revolució Social Catalana del 36, extraient el tràgic context de guerra civil. I no per plantejar una societat així aquí i ara, però si per rescatar-ne de la desmemòria històrica espanyola i catalana, les ànsies i la voluntat de construir una societat diferent, plenament lliure i igualitària, humanista. Que també fugia, infeliçment amb les armes, però en legítima defensa davant d’un cop d’estat feixista, de l’esclavisme a que els sotmetia el capitalisme i el feixisme internacional agressiu dels anys 30; o en el nostre cas, de manera pacífica i deixant ben clar qui son els violents, del neolliberalisme financer que ens governa avui. Que ens domina de maneres diferents, com al mon àrab, però amb la mateixa lògica; només canvia el color de la gàbia, i alguns drets politics conquerits als barris rics del mon, que amb personatges com Puig, Berlusconi, Putin o Sarkozy semblen penjar d’un fil.
http://www.tv3.cat/videos/3553210/El-moviment-dels-indignats
Intervenció al programa Àgora de TV3, el dilluns 30 de Maig 2011. Interessant debat i reflexions sobre el moviment de les places alliberades. La indignació d’alguns comentaris al foro del programa contrasta amb els centenars de felicitacions rebudes per companys/es d’arreu. El preu d’assumir una posició pública en un intent d’ajudar el moviment, i de parlar clar i català. Difícil contentar tothom. Matitzaria unicament respecte el que vaig poder dir en el directe, que és un nou tipus de moviment llibertari que inclou moltes altres visions, però sense el qual no s’hauria passat de tres dies de protesta i no s’hauria aconseguit cap construcció ni cap àgora. Autogestió, assemblearisme, col·lectivització i rebuig frontal al parlamentarisme, al capitalisme i a la banca, en el diccionari de ciència política equival a pensament llibertari. Salut!
La perillositat d’individus com Puig
Si el conseller hagués reconegut, després de l’actuació del 27 de Maig 2011, un excés de zel o algun error en les injustificables càrregues contra ciutadans pacífics, el to d’aquesta nota potser seria diferent. Però com que a la desproporcionada violència, condemnada per tots els sectors i que ja ha reunit gairebé 100.000 firmes per la seva dimissió, ha seguit una completa manca d’autocrítica, ens veiem obligats, com a demòcrates, a exigir la seva immediata dimissió.
Els acampats i els que entenem que la democràcia ha de ser quelcom més ampli i profund del que avui vivim, creiem que la dimissió del conseller no garanteix
que no es torni a repetir un escenari semblant al del 27 de Maig. Ell tan sols
ha aplicat el mandat que ha rebut com a conseller d’interior: posar fre a tot
moviment, encara que sigui pacífic, que obri una escletxa tant rellevant en les
democràcies de llibertat pautada en què vivim. Calia netejar de l’àgora central
de la ciutat i del discurs públic unes veus tant discordants amb el que els shows
politics escenifiquen, en debats formals o menors.
A les noves àgores del poble, constituides espontàniament arreu de l’estat, es
parla de canvis profunds en les nostres democràcies, en nous debats que
desborden els seus marges I mètodes. No és la policia sinó les institucions de
cultura, mercat i coneixement les que aquí acostumen a impedir l’emergència del pensament crític, permetent llibertat d’expressió per la manca d’una llibertat profunda de pensament. Però quan aquests recursos fallen, com ara, i no poden impedir que centenars de milers de ciutadans aconsegueixin unir-se en un clam conjunt per a un canvi social, el recurs últim del que disposa l’estat, és la repressió policial. Però aquesta es troba ara desbordada davant d’un nou escenari on cal reprimir no només un centenar d’antisistemes, sinó desenes de milers de ciutadans indignats i organitzats, armats amb la no violència, i amb un suport del 80% de la societat.
Cal agrair en Puig, per haver contribuit decisivament a la nostra causa: ha
reforçat la nostra indignació i la de molts més ciutadans; ha ampliat la
indignació popular contra la banca i els polítics a la policia, desvelant la
naturalesa ultima de l’estat. Les imatges del 27M, que han donat la volta al
mon, han mostrat les similituds, salvant les diferències, amb el mon àrab, on
també la repressió ha esperonat les mobilitzacions. Aquí son fractures per cops
de porres, allí morts per trets de bala; però la lògica repressiva per part de
l’estat contra el clam de la ciutadania per un canvi social, és idèntic.
Puig menteix quan parla del que passava darrere de les càrregues policials. El que hi havia és senzill d’explicar i no admet distorsions: un grup de ciutadans impedia, amb assentades pacífiques, la sortida dels 35 camions que estaven requisant els nostres ordinadors, taules, cadires, i les pancartes que milers de ciutadans havien escrit per un mon millor. Amb frases meravelloses com la que un nen d’uns 10 anys va escriure a la nostra paradeta d’Alternatives Postcapitalistes: “que tothom s’estimi”. –Motiu pel qual estudiem, entre d’altres accions legals, denunciar el conseller per robatori de la propietat intel·lectual-. Provàvem d´impedir pacificament el robatori del treball creatiu de centenars de persones i col·lectius, d´idees i poesies sobre un mon millor, que s’emportaven els camions de neteja ideològica. -BCNeta ha fet un comunicat condemnant aquest ús polític de la seva feina-. Això és el que hi havia al darrere d’aquella càrrega; cap acció agressiva, més enllà del llançament d’alguna ampolla
d’aigua, i algun forceig potser més decidit del compte, que de seguida era
controlat per nosaltres mateixos, reforçant el crit a la no violència.
Per tant, els 37 mossos ferits només es poden deure a ferides causades de tant
pegar, als mals morals i psicològics d’haver de complir aquelles ordres i
d’escoltar el que si els increpàrem amb violència verbal; o als cops de porra
que entre els propis antidisturbis s’haurien donat (!) pel descontrol i el caos
del dispositiu. Un fet bastant deplorable que també mereixeria una investigació
profunda per passar comptes a en Puig pels 37 mossos ferits, ja que és
impossible aconseguir tantes baixes contra un moviment pacifista.
La pròpia intenció de desallotjar la plaça i confiscar el material, era una
imprudència important per a l’ordre públic, i de cara al prestigi de la policia
catalana, que en una democràcia no es guanya a cops de porra, sinó amb seny a
l’hora de minimitzar els conflictes.
Una imprudència important perquè el que s’està donant a Plaça Catalunya i a
centenars d’altres places arreu de l’estat, no ens situa només davant d’una
frontissa o un xoc de legitimitats entre els nous mètodes directes I assemblearis
de democràcia, i els vells models representatius, sinó que també ens trobem per primer cop davant d’un xoc entre la força bruta de l’estat i la dels seus
ciutadans. Ja hi ha centenars de places activament organitzades a Catalunya,
amb un ampli recolzament social. No hi ha prou policia per aturar-ho.
La dimissió de Puig, per tant, tot i poder distreure l´atenció de la problemàtica
més amplia i sistèmica que emmarca el dispositiu, és necessaria per evitar que
no només les protestes del mon àrab arribin a Europa, sinó també els mètodes de repressió. Aquí es debat una profunda reforma del sistema; i el perill que això sigui reprimit violentament, vist el vist, és real. -Preguntem-nos per exemple,
com actuarà la policia encoberta o els serveis d’intel·ligència, si la que està
al descobert comet aquests abusos.
Podríem endinsar-nos, tenint en compte el previsible descontentament social creixent per la crisis i les retallades socials, que les noves àgores del poble proven de canalitzar constructivament, cap a nous models de feixisme. La dimissió de Puig pot reconduir aquest proces d’una manera més constructiva. Les nostres democràcies en depenen, tant en els nous models que proposem, com en els vells que encara ens governen.
Arriba la Bancocràcia, diguem adéu a la Democràcia.
Un procés esperable i inevitable amb les formes de diner corporatiu que ens governen i la seva dinàmica d’un interès que creix exponencialment en cada cop menys mans. Una super elit financera, i no el sufragi universal, decidirà des d’ara les polítiques socials i macroeconòmiques. -Fins i tot en Jordi Pujol ho admetia en un seminari d’economia neolliberal fa uns mesos.
Després de Grècia, la bancocràcia es llança a l’abordatge d’Europa per les costes d’Irlanda, on una democràcia i una jove república ha estat desnonada. El país ja no es pot pagar més una democràcia; es declaren en bancarrota i queden a mercè dels bancs i els usurers.
Primer va ser Amèrica Llatina, on després del desembarcament dels marines, la CIA i els militars genocides i vendepatria dels 70, van desembarcar els tecnòcrates de Milton Friedman, l’Escola de Chicago & Co, per esclavitzar i colonitzar d’una manera més elegant: amb crèdits impagables.
La tàctica es replica arreu del mon en l’era d’or del neolliberalisme dels 90 i 2000, amb el BM. l’FMI i la OMC exigint als països del Sud, mesures i desregulacions que mai s’han aplicat al Nord, a canvi de crèdits esclavitzants.
Però el neo esclavisme financer avança sense escrúpols ni oposicions. Ara ja estan en venda també estats i democràcies del Nord. Ja és possible a Europa la compra d’estats per part de la hiperbanca global; o el que és el mateix, el seu control i condicionament en les polítiques macroeconòmiques i socials de nacions senceres.
Aspectes com el sistema monetari, macroeconòmic, bancari, militar, els models de govern i democràcia, o la geopolítica, ja no estan vinculats al principi polític del sufragi universal, sinó a un altre tipus i espais de presa de decisions molt més proper, sociològicament, a models de govern de tipus aristocràtic, en una nova escala global.
Aquestes qüestions queden reservades a l’àmbit de decisió d’aquesta hiperburgesia plutocràtica que viu en escales, amb regulacions i capacitats de decisió d’una nivell que supera de manera emergent a la de la resta de mortals; el 99,99 % llarg de la població global, del que probablement en formem part tu i jo!
Semblen governar-nos veritablement des d’un pis superior de la piràmide (símbol central d’aquests grups de poder, i present, com tots sabem, al bitllet de dòlar -junt amb “Nou Ordre Mundial”) dels que, enlloc d’ells, apareixen als telenotícies.
Els polítics i representants institucionals que coneixem, semblen més aviat una classe política subcontractada, millor pagada i ascendida en funció de la capacitat d’obediència, submissió, servilisme i discreció. Permetent, això sí, uns espais d’autonomia en determinades qüestions regionals; i la connivència amb una classe política de base que, igual que en la jerarquia catòlica, o en els mitjans de comunicació corporatius, pot estar feta de bons homes, dones i intencions. Però no a partir de determinats pisos de la piràmide, i per suposat no en les escales més altes. Passat un cert nivell sembla rendir-se molta més obediència i fidelitat a la cúpula de la piràmide que a la base. I els ideals, objectius i principis a una i altra banda de la piràmide son certament molt diferents, oposats.
Aquesta escala local també pot ser transgredida i intervinguda per la plutocràcia global, passant per alt les lleis formals actuals, quan suposen, encara que sigui només pel seu simbolisme, un atac massa directe al consens prefabricat d’acceptació inconscient d’aquesta oligarquia.
I això es el que va succeir fa poc a Barcelona, quan era impensable per a aquest model polític, encara que la llei i la política local ho permetés, que milers d’integrants de moviments socials ecologistes i postcapitalistes poguessin activar sense pagar els milions que costaria, l’espai d’un ex-banc okupat en ple centre de Barcelona -12.000 m2 abandonats durant 15 anys. I això explica també el caràcter policial i no polític ni judicial del desallotjament.
L’estafa dels trileros, feta sistema social
Aquest vídeo explica prou bé l’estafa d’aquesta màfia de guant blanc, feta sistema social.
Ben bé, com mostra el vídeo, la vella estafa dels trileros, però enlloc de caixetes i boletes, un model macroeconòmic i social.
http://www.vimeo.com/15248048
¿Què podríem arribar a fer i construir el dia que enlloc de deixar-nos embaucar tan fàcilment, visquem en societats plenament lliures?
¿Com pot posar fre la ciutadania a aquesta sofisticada màfia institucionalitzada de guant blanc, recolzada pels grans grups mediàtics i la classe política professional?
Algunes respostes a això ja es practiquen en Cooperatives, Economia Social, EcoViles, Neo Rurals, EcoXarxes, Coop Integral Catalana i altres moviments socials eco llibertaris d’aquí i d’arreu: construir alternatives autònomes i desvinculades del sistema hegemònic.
Kennedy ja ens va prevenir l’any 1963
Una denuncia històrica d’aquests poders ocults que giren fonamentalment a l’entorn del mon de les finances i les majors corporacions, les nostres noves monarquies de facto -i a l’ombra-, ja la va fer el 1963 un dels que encara avui, tot i les evidències, en diríem “conspiranoic”.
Però un que va arribar a la presidència dels Estats Units, sent un dels presidents més estimats i recordats; i com Lincoln, que també va voler canviar el model d’emissió de dòlars i el sistema monetari, també assassinat. Aquest és el discurs que segons alguns (junt amb l’acta 1111 del canvi de model de la Reserva Federal, que treia de mans corporatives l’emissió de dòlars) fou motiu del magnicidi a JFK:
http://www.youtube.com/watch?v=OB6klulKffE
Adverteix ben bé del rostre ocult de qui veritablement sembla governar-nos; en un pis mes amunt de la piràmide dels que enlloc d’ells veiem als diaris. Kennedy va voler lluitar contra l’escandalós procés d’apropiació de les democràcies per part d’unes l’oligarquies banqueres. I tots sabem el preu que va pagar, tot i ser president dels EEUU. Potser això explica l’exasperant contrast actual amb la passivitat del que en diem classe política i governant davant la venda a tan baix preu de la llibertat i la democràcia.
Reunió plutocràtica a Sitges, Juny 2020
I aquesta genteta tan maca i ben pensant és la que va venir a fer unes copes a Sitges al mes de Juny!!
Allotjats, per cert, en un hotel propietat d’un ex militar nordamericà -i per cert, amb una piràmide a l’entrada.
No podíem deixar de passar a saludar-los!
I bé, jo com a sociòleg, a veure també què habia de cierto en ello… I allí estaven, us ho puc ben assegurar ! I era una elit que estava uns quants peldaños per sobre del que un pugui imaginar: 6 destacaments de policia per protegir-te dels periodistes i curiosos en una festa privada que ocupa tot un barri ?
Bilderberg a Sitges al telediario de TV1
Per tot plegat, davant d’aquests antistsema que governen el planeta de manera ecocida, irresponsable, fraticida i eco-ilògica, nosaltres proposem un Eco sistema. Coherent amb els sistemes de la vida i la natura; amb el logos (comprensió) de l’eco (oikos., casa la Terra), amb formes eco-lògiques. Amb eco seny i EcoSenys, EcoViles, Ecos, EcoBotigues i Eco Poligons Industrials! Ens diuen antisistema a nosaltres! curiosotats dels temps històrics!
Dídac Sanchez-Costa i Larraburu
EcoXarxes i Coop Integral Catalana
nova EcoXarxa en marxa aprop de Lyon
Aquest dissabte es va donar inici a l’EcoXarxa de Roanne, aprop de Lyon, l’Eco Réseau du Roannais, que usarà la moneda social regional La Commune, en format bitllet físic i al CES (Community Exchange System http://www.ecoxarxes.cat).
Al CES estan com a “ETOC” i estan oberts a fer intercanvis amb les ecoxarxes catalanes!
Funcionen amb el mateix model de l’EcoXarxa Montseny, i diposen des de fa temps d’un bon local propi que és bar restaurant i espai de trobades, on ja accepten la Commune integrament, un grup de consum i eco botiga, una gran serreria-espai cultural, molts productors associats i AMAP’s, i uns 200 socis integrants (anteriors a l’inici de l’ecoxarxa). I la nova ecoxarxa uns 20 impulsors en començar.
Per tant, tot i els reptes de fer una proposta així en un país com França, creiem que tenen molta cosa feta i poden fer uan experiència de la que en sortiran molts aprenentatges! bonne chance !
DidacCosta's Blog 