el segle que ens deu la dreta

Llegint la història de les immenses realitzacions que les classes treballadores van construir al nostre país fins l’arribada dels genocides nacional-catòlics (“Los de Barcelona”, Kominsky; “Los colectivizadores”, Victor Alba; “Homenatge a Catalunya”, Orwel; “Les colectivitzacions a Barcelona 1936-39”, Castells; “La cultura anarquista a Catalunya”, Ferran Aisa; “Colectividades y revolución social”, W.L. Bernecker; “El corto verano de la anarquia”, H.M. Eizemberger) a més de llàgrimes, admiració i una millor comprensió del nostre passat, ofegat pels pactes fets amb els feixistes el 78, un entén que les dretes nacionalistes espanyoles ens deuen, com a mínim, un segle.

Enlloc d’això, gràcies a aquesta profunda ignorància del nostre gloriós passat recent, i de com va ser aturat i ofegat amb banys de sang, governen amb majoria absoluta..

Bé, i per la desfeta històrica i la gran traïcio, com ja van advertir els anarquistes fa un segle, del que en deiem socialdemocràcia, descansi en pau.

A Espanya li cal, com a frança i a molts països més civilitzats, una divisio entre la dreta i la ultradreta. Enlloc d’això, els pactes d’oblit del 78 permeten que la ultradreta se senti còmoda dintre del que en diuen centre-dreta, mentre les esquerres tenen les logiques divisions.

Això es el que ens condemnarà a varies legislatures de dretes fins que, o be el 15M s’alii d’alguna manera amb IU, com al 36, o be tot plegat es repensi i es transformi radicalment ..