La perillositat d’individus com Puig

Si el conseller hagués reconegut, després de l’actuació del 27 de Maig 2011, un excés de zel o algun error en les injustificables càrregues contra ciutadans pacífics, el to d’aquesta nota potser seria diferent. Però com que a la desproporcionada violència, condemnada per tots els sectors i que ja ha reunit gairebé 100.000 firmes per la seva dimissió, ha seguit una completa manca d’autocrítica, ens veiem obligats, com a demòcrates, a exigir la seva immediata dimissió.

Els acampats i els que entenem que la democràcia ha de ser quelcom més ampli i profund del que avui vivim, creiem que la dimissió del conseller no garanteix
que no es torni a repetir un escenari semblant al del 27 de Maig. Ell tan sols
ha aplicat el mandat que ha rebut com a conseller d’interior: posar fre a tot
moviment, encara que sigui pacífic, que obri una escletxa tant rellevant en les
democràcies de llibertat pautada en què vivim. Calia netejar de l’àgora central
de la ciutat i del discurs públic unes veus tant discordants amb el que els shows
politics escenifiquen, en debats formals o menors.

A les noves àgores del poble, constituides espontàniament arreu de l’estat, es
parla de canvis profunds en les nostres democràcies, en nous debats que
desborden els seus marges I mètodes. No és la policia sinó les institucions de
cultura, mercat i coneixement les que aquí acostumen a impedir l’emergència del pensament crític, permetent llibertat d’expressió per la manca d’una llibertat  profunda de pensament. Però quan aquests recursos fallen, com ara, i no poden impedir que centenars de milers de ciutadans aconsegueixin unir-se en un clam conjunt per a un canvi social, el recurs últim del que disposa l’estat, és la repressió policial. Però aquesta es troba ara desbordada davant d’un nou escenari on cal reprimir no només un centenar d’antisistemes, sinó desenes de milers de ciutadans indignats i organitzats, armats amb la no violència, i amb un suport del 80% de la societat.

Cal agrair en Puig, per haver contribuit decisivament a la nostra causa: ha
reforçat la nostra indignació i la de molts més ciutadans; ha ampliat la
indignació popular contra la banca i els polítics a la policia, desvelant la
naturalesa ultima de l’estat. Les imatges del 27M, que han donat la volta al
mon, han mostrat les similituds, salvant les diferències, amb el mon àrab, on
també la repressió ha esperonat les mobilitzacions. Aquí son fractures per cops
de porres, allí morts per trets de bala; però la lògica repressiva per part de
l’estat contra el clam de la ciutadania per un canvi social, és idèntic.

Puig menteix quan parla del que passava darrere de les càrregues policials. El que hi havia és senzill d’explicar i no admet distorsions: un grup de ciutadans impedia, amb assentades pacífiques, la sortida dels 35 camions que estaven requisant els nostres ordinadors, taules, cadires, i les pancartes que milers de ciutadans havien escrit per un mon millor. Amb frases meravelloses com la que un nen d’uns 10 anys va escriure a la nostra paradeta d’Alternatives Postcapitalistes: “que tothom s’estimi”. –Motiu pel qual estudiem, entre d’altres accions legals, denunciar el conseller per robatori de la propietat intel·lectual-. Provàvem d´impedir pacificament el robatori del treball creatiu de centenars de persones i col·lectius, d´idees i poesies sobre un mon millor, que s’emportaven els camions de neteja ideològica. -BCNeta ha fet un comunicat condemnant aquest ús polític de la seva feina-. Això és el que hi havia al darrere d’aquella càrrega; cap acció agressiva, més enllà del llançament d’alguna ampolla
d’aigua, i algun forceig potser més decidit del compte, que de seguida era
controlat per nosaltres mateixos, reforçant el crit a la no violència.

Per tant, els 37 mossos ferits només es poden deure a ferides causades de tant
pegar, als mals morals i psicològics d’haver de complir aquelles ordres i
d’escoltar el que si els increpàrem amb violència verbal; o als cops de porra
que entre els propis antidisturbis s’haurien donat (!) pel descontrol i el caos
del dispositiu. Un fet bastant deplorable que també mereixeria una investigació
profunda per passar comptes a en Puig pels 37 mossos ferits, ja que és
impossible aconseguir tantes baixes contra un moviment pacifista.

La pròpia intenció de desallotjar la plaça i confiscar el material, era una
imprudència important per a l’ordre públic, i de cara al prestigi de la policia
catalana, que en una democràcia no es guanya a cops de porra, sinó amb seny a
l’hora de minimitzar els conflictes.

Una imprudència important perquè el que s’està donant a Plaça Catalunya i a
centenars d’altres places arreu de l’estat, no ens situa només davant d’una
frontissa o un xoc de legitimitats entre els nous mètodes directes I assemblearis
de democràcia, i els vells models representatius, sinó que també ens trobem per primer cop davant d’un xoc entre la força bruta de l’estat i la dels seus
ciutadans. Ja hi ha centenars de places activament organitzades a Catalunya,
amb un ampli recolzament social. No hi ha prou policia per aturar-ho.

La dimissió de Puig, per tant, tot i poder distreure l´atenció de la problemàtica
més amplia i sistèmica que emmarca el dispositiu, és necessaria per evitar que
no només les protestes del mon àrab arribin a Europa, sinó també els mètodes de repressió. Aquí es debat una profunda reforma del sistema; i el perill que això sigui reprimit violentament, vist el vist, és real. -Preguntem-nos per exemple,
com actuarà la policia encoberta o els serveis d’intel·ligència, si la que està
al descobert comet aquests abusos.

Podríem endinsar-nos, tenint en compte el previsible descontentament social creixent per la crisis i les retallades socials, que les noves àgores del poble proven de canalitzar constructivament, cap a nous models de feixisme. La dimissió de Puig pot reconduir aquest proces d’una manera més constructiva. Les nostres democràcies en depenen, tant en els nous models que proposem, com en els vells que encara ens governen.