Vés al contingut

a un any de l’1O

Octubre 1, 2018

Un any després, tot va quedant més clar, malgrat tot, malgrat les ferides, les decepcions, les tristeses, les presons i querelles, malgrat els miratges de l’espanyolisme d’estar guanyant-nos, mentre es van apartant del planeta i del segle on som.

L’1 d’Octubre del 2017, Espanya no només va perdre per sempre més Catalunya, la primera, última i mes rentable colònia espanyola, sinó a ella mateixa, la seva credibilitat com a estat democràtic, europeu i respectuós amb els seus ciutadans i les seves minories. I des d’aleshores va deixant al descobert la falsa transició amb la que se suposava havia deixat enrere el règim franquista, revelant-se només com una reforma del règim, que des de fa un any ha tornat de ple a premsa, policia, judicatura, política i monarquia.

La majoria dels ciutadans espanyols segueixen adormits en un vergonyós i racista “a por ellos” que ha creat la frontera més gran que mai hi ha hagut en dècades entre els pobles catalans i els castellans, deixant clar quin és el plantejament estructural de l’estat espanyol, quina és la realitat colonial del que que se’n diu Espanya. Un poble adormit, hipnotitzat i manipulat, sense una veritable esquerra, gràcies a la feina còmplice d’uns mitjans de comunicació espanyols intoxicats i desvirtuats del tot pel seu biaix ultra nacionalista (“La unidad de españa está por encima de la verdad”, director d’ABC). I per una educació estructuralment torera i racista, com demostra que la data nacional sigui l’inici del major holocaust i genocidi ultra nacionalista i catòlic al mon, el 12O, o que el dictador feixista segueixi en mausoleus i entre jutges, policies, militats i polítics. Tan desapareguda està l’esquerra espanyola, que ni tan sols critica o se sorprèn de que Julien Assange, ni més ni menys, un dels nous herois globals per la democràcia, hagi estat silenciat per Espanya pel seu recolzament al cas català.

La justícia espanyola somnia encara en l’autarquia dels SXIX i XX, del règim franquista, de les independències com tan ens diuen que ja no existeixen i com nosaltres no la volem: aïllada, autàrquica, arbitrària, totalitària, sinó en xarxa, respectuosa amb el seu entorn democràtic. D’on no només en demani diners per fer carreteres, sinó que també acompleixi i acompanyi uns mínims democràtics i de justícia, que dia a dia els jutges falangistes espanyols van fent desaparèixer, situant Espanya entre els estats més mesquins com Turquia, Rússia o Birmània.

Però passat un any, Espanya es revela com un estat decadent i en crisi. Crisi ètica, moral, estructural, social, de convivència entre els seus pobles, democràtica, judicial. I Catalunya, encara sense estat propi, es demostra com més que mereixedora d’assolir-lo. Per deixar d’estar sotmès al jou espanyol, que des de fa 4 segles no vol de nosaltres més que els diners i el complet genocidi com a nació i cultura, i la plena assimilació castellana, igual que les cultures indiamericanes. I per mostrar al mon, com ja ho va fer el 1480, el 1640, el 1700 o el 1936 com podria ser un mon més democràtic i just, mes digne, més progressista i modern, més lliure i igualitari. Tant, que es això mateix, com el 36, junt amb no donar-los la sang i la violència que ens demanen i com correspon a qualsevol canvi de fronteres fins avui, i junt amb la capacitat de fer la major acció de desobediència civil pacifica mai vist contra el propi estat i la pròpia policia, que es revela colonial l’1O, el que fa que la resta de màfies estatals no ens vulguin al seu club. Podríem millorar i aprofundir la democràcia, no tenim ultradretes com tot altre estat veí, podríem generar una via democràtica per a canvis de fronteres, un nou procés de descolonització interna de les 5000 nacions oprimides en 200 estats imperials, podem desobeir lleis injustes de forma massiva, no som un poble mesell, i per tant no ens volen amb sobirania, ens prefereixen, com durant el SXX, sotmesos a un regim autoritari injust.

Anuncis

Germany was in debt with Catalunya since 1940. Not anymore.

Abril 6, 2018

El inicio del fin de España

Abril 6, 2018
jajaja La prensa del régimen falangito esta en la fase de negación del trauma con el que comienza a despertar del ensueño franquista en que había logrado adormecer a la mayoría de la influenciable población española, y pretendía apresar y hacer retroceder Europa y el mundo.

Por ahora se siente víctima de un complot mundial, jajaja, de una Alemania que ya no es de fiar y que ampara el golpismo, jaja, de una Europa que permite proteger a golpistas.. Del éxito de la manipulación de la versión catalana.. ¿a través de qué? ¿del Diplocat en liquidació..? ¿de la amenazada tv3? ¿de la no compra de eurorofighters y amenazas diplomáticas de la inexistente y represaliada diplomacia catalana..?

El juez alemán, después de flipar, ha tumbado una por una las mentiras que en España se habían convertido en verdades goebelianas por su cansina repetición en la prensa del régimen, y porque la “justicia” española avanzaba implacablemente .. Entre muchas otras consideraciones: acusar de la violencia estatal del 1O al independentismo, que la sufrió.. Acusar de rebelión violenta, cuando esto supone una violencia de tal grado que doblegue al estado español.. es decir, por ejemplo, con una ocupación armada por los mossos de las instituciones españolas en Catalunya, llegando a forzar a España a doblegarse y aceptar el golpe de estado de Puigdemont y un cambio de las políticas en Madrid.. Esa es la violencia que requiere el delito de rebelión. En Alemania, y en España, cuando no hay jueces ultras y mentirosos. Subirse a un coche de la policía para decir a los manifestantes que se vayan a casa, quemar 2 contenedores, o la violencia potencial de un pueblo movilizado y del legitimo derecho a manifestación, no, señor Llarena, no señores de la falsa prensa española, eso no es rebelión violenta, eso no es golpismo. Alguien, además de los catalanes os lo tenía que decir. Ya lo había dicho mucha prensa libre. Ayer os lo dijo un juez de un país serio al que respetáis, y que manda mucho en nuestro continente. Ya no es la Bélgica “que acoge a etarras” , que también. ni la Suiza que está fuera de la UE, que también, ni previsiblemente la justicia británica, que no condenó a Salmon por rebelión, sino que pactó con él un referéndum idéntico al que Catalunya reclama desde hace años. Ahora son los jefes de Europa, los que de hecho ya os tutelan en lo económico, quienes desde hoy os van a tener que tutelar en lo judicial y lo político. Por más aviones que les compréis con el dinero de los pensionistas.

A España, o lo que quede de ella, le espera un doloroso retorno a la realidad. Españoles, Franco ha muerto. Sabemos que es doloroso para algunos, pero es así. Pueden seguir negando la realidad y irse apartando de las naciones civilizadas y de Europa. Ellos sabrán. No cambio mi lugar como demócrata catalán… no lo cambiaba en ningún momento de esta pesadilla de 6 meses desde el 1O, donde la versión falangista española, abanderada por VOX, la acusación particular contra todo un país, siguiendo los pasos de los próceres falangistas, parecía ganar. Catalunya, las fuerzas políticas decentes, han aguantado las formas en este tiempo de apuros no sólo para Catalunya sino para la libertad, la democracia e incluso la verdad y la razón a nivel global, donde España ha tratado con todos sus medios exportar su mediocridad antidemocrática para retener por la fuerza su primera y ultima colonia.

Hoy España comienza una crisis, una catarsis y una decadencia que no terminará con la más que previsible pérdida de Catalunya, y quien sabe si también del resto dels Països Catalans, Euskal Herria, Galiza. Sino con su ridículo internacional, con el cuestionamiento de su entidad y lógica como estado, puede ser apartada de la UE con el articulo 7, puede ser tutelada si se niega a respetar la justicia europea que hoy mismo Puigdemont elevará a nivel continental. Luego deberá venir el cuestionamiento de sí misma que España evitó tras la pérdida de las colonias de ultramar, tras el empobrecedor paso del franquismo, que es lo que ha permitido este breve ensueño falangista que tanto ha fascinado a los ultras, que han campado felices e impunes por las calles, pegando y amenazando a todo el que no entrara en él. Un proceso en el que los catalanes estaremos, como siempre, para apoyar este hermano menor, España, a quien tanto cuesta evolucionar. Pero desde fuera, como viejos amigos, no como esposa violentada y retenida, no como esclavos, ni como súbditos por conquista militar.

Habrá que hacer un referéndum de integración o no de la República Catalana a la UE, donde apuesto por un rotundo No tras haber sido desvelada su naturaleza antidemocrática. Y qué menos que no pagar ni un céntimo de la parte catalana de la deuda española tras el divorcio, como compensación por tanto maltrato, expolio y racismo institucional, durante siglos. España entrará así en una nueva bancarrota, pero sin duda es lo mejor para que el pueblo español entre en una profunda reflexión y catarsis que le permita sacudirse de una vez por todas de estas derechas coloniales, casposas, oligarcas, parásitas, golpistas, autoritarias e incompetentes de PP-PSOE-C’s y toda su galaxia mediática y judicial, iniciar una necesaria revolución social, y que al fin una izquierda honesta y que no juegue, como hoy, al mismo nacionalismo ultra, enderece lo que quede de España para que en 4 o 5 décadas pase a ser de nuevo un lugar digno y habitable.

Els rotatius acusen Alemanya de ‘donar aire al colpisme’ i ‘complicar el judici’ contra Puigdemont
VILAWEB.CAT

Alemania detè el 130è President de Catalunya

Abril 1, 2018

La última vez que Alemania entregó un presidente de la Generalitat en España, recibió un disparo sin un juicio justo. Pensar dos veces sería una buena forma de demostrar que has aprendido algo … Europa ha evolucionado desde entonces. Pero España no. Solo cuando no es asesinado. Ahora serían 30 años de prisión, con un juicio igualmente falso que el que recibió Companys.

The last time that Germany detained and sent a Catalan President to Spain, he was shot dead without a fair trial. 1940. Thinking twice today the consequences of obeying spanish neo franquist regime order of extradition would be a good way to demonstrate that Germany has learned something… Germany and Europe have evolved since then. But Spain has not, as we can all see. Only in killing. Now would be 30 years in jail, with the same false trial that received Companys in 1940.

Das letzte Mal, als Deutschland einen katalanischen Präsidenten in Spanien festhielt und schickte, wurde er ohne ein faires Verfahren erschossen. 1940.
Wenn man heute noch zweimal darüber nachdenkt, ob man der Auslieferungsverfügung des spanischen Neo-Franco-Regimes Folge leisten kann, wäre das ein guter Weg, um zu zeigen, dass Deutschland etwas gelernt hat … Deutschland und Europa haben sich seitdem weiterentwickelt. Aber Spanien hat nicht, wie wir alle sehen können. Nur beim Töten. Jetzt wären 30 Jahre im Gefängnis, mit der gleichen falschen Verhandlung, die Companys 1940 erhielt.

 

foto de Carlos Soro Sanso.

Els CDR, nova eina política

Abril 1, 2018

Amb el salt als CDR, el procés sobiranista català torna a superar-se a sí mateix, i a les formes polítiques actuals a la resta d’estats similars.

En una inesperada recuperació de l’esperit llibertari català, que culmina magistralment amb la construcció èpica de la silenciada Revolució Social Catalana de 1936, o la Revolta Remença, el 1480, el procés va passar de la societat civil (referèndums d’Arenys & co, primeres grans diades indepes), a l’esfera política i parlamentària, i a la mobilització coordinada des de dues grans organitzacions civils, Omnium i ANC, el que ja és una innovació en relació a l’entorn geopolític. Però avui troba bona part del seu impuls i força renovada als barris i a la ciutadania completament auto organitzada amb els CDR, on no hi ha jerarquies, presidentes, ni organitzacions centralitzades.

Per supervivència, per estratègia i per l’escapçament per part de la repressió espanyola de les estructures anteriors: Govern, Parlament, Partits, Omnium i ANC, el sobiranisme ha creat noves eines que només poden recordar-nos als Comitès de Defensa de la CNT dels anys 20 a l’esclat de la guerra civil. Que fou el que permetè que el poble gairebé desarmat vencès el cop d’estat feixista de mig exèrcit sublevat, la data gloriosa del 19 de Juliol del 1936. I iniciés un inèdit i encara no igualat procés de col·lectivització completa de l’economia, en la única revolució on llibertat i igualtat s’han retrobat, en el tràgic context de guerra civil i agressió feixista i estalinista internacional.a Catalunya.

Amb els CDR la repressió espanyola no sap on apuntar. Com que només entenen de cacics i tauromàquia, no saben a qui estomacar per vèncer, a qui multar, a qui empresonar. Desenes de milers de ciutadans compartim per igual de manera lliure i oberta la coordinació de les moltes respostes antirepressives i constituents. Estem a tot arreu, i enlloc.

Ajudats a més per les noves eines de comunicació P2P per a una societat wikicràtica dels comuns, entre iguals, lliures, obertes i igualitàries: Open Source Hardware, Monedes locals com les EcoXarxes, Cooperativisme Integral, Monedes P2P socials com el Fair Coin o el Croat, que es planteja per a l’àmbit català; el software i la cultura lliure, les plataformes cooperatives, l’economia alternativa, l’ecologisme, etc.

Personalment, no conec res que s’assembli als CDR al món avui, tret de la Revolució de Rojava al Kurdistan. Als països “occidentals” és gairebé impensable que cap expressió política massiva pugui mantenir-se i vehicular-se sense la intermediació dels partits polítics. El que espanta encara avui a molts tertulians, analistes i polítics catalans clàssics (els espanyols encara no ho han entès prou, com per preocupar-se de debò, com mostra l’acusació fa pocs dies dels “Cabecillas de los CDR”..). Polítics que, com Ponsatí, reconeixen que l’1O els va superar. No a ells, al PDCat, ERC o CUP. Sinó a les formes polítiques clàssiques del SXX. El que de fet era esperable donat el propi significat de ruptura democràtica i superació del vell ordre de l’1O, per vies innovadores, mai vistes, del vot i de la desobediència civil massiva. Amb tàctiques de guerrilla per aconseguir i defensar les urnes i els vots, amb ús del Bitcoin i Blockchain, pilar central del nou Internet P2P, per esquivar el control de l’Estat. I on també de forma singular govern, policia catalana i societat civil vam col·laborar. Potser és això el que també espanta a la resta d’estats, que no ens volen als seus clubs. I el que explica que malauradament, com el 1480, el 1714 o el 1936 sembla que ens ho haurem de fer tot sols, sense esperar ajudes de ningú. Sobretot quan allí fora avui hi tenim Putins, Trumps, Erdogans, Frances imperials, la Xina neolliberal-estalinista, etc. Però països com Suíssa bé que poden, perquè no nosaltres? Una cosa és la inevitable i saludable interdependència en xarxa de totes les nacions i economies del mon. Una altra es la sotmissió i manca de sobirania per voler fer part de clubs d’estats i economies poderoses.

Guanyem o perdem en aquestes actuals batalles amb el neo-franquisme espanyol, ja hem guanyat moltíssim en humanitat, en maduresa política ciutadana i en saber quina mena d’estat no voldríem crear per res del món; fàcil: res que s’assembli a l’Estat Espanyol i la UE. I si mai assolim una República, sens dubte, com va dir Miró el 36, “enlluernarà el món”, perquè començarà des d’un procés constituent, una defensa partisana i un assalt a la Bastilla fet per milions de ciutadans des dels carrers i des d’una transversalitat política completa de les forces democràtiques i decents, de l’extrema esquerra a la dreta civilitzada.

foto de Dídac S.-Costa.
Con el salto a los CDR, el proceso soberanista catalán vuelve a superarse a sí mismo, y a las formas políticas actuales del resto de estados similares.

En una inesperada recuperación del espíritu libertario catalán, que culmina magistralmente con la construcción épica de la silenciada Revolución Social Catalana de 1936, o la Revuelta Remença, en 1480, el proceso pasó de la sociedad civil (referéndums de Arenys & co, primeras grandes diadas indepes con millones en las calles), a la esfera política y parlamentaria, y a la movilización coordinada desde dos grandes organizaciones civiles, Omnium y ANC, lo que ya en sí es una gran innovación en relación al entorno geopolítico. Pero hoy encuentra buena parte de su impulso y fuerza renovada en los barrios y en la ciudadanía completamente auto organizada con los CDR, donde no hay jerarquías, presidentas, ni organizaciones centralizadas.

Por supervivencia, por estrategia y por el cercenamiento por parte de la represión española de las estructuras anteriores: Gobierno, Parlamento, Partidos, Omnium y ANC, cuyos líderes están presos, el soberanismo ha creado nuevas herramientas que sólo pueden recordarnos a los Comités de Defensa de la CNT de los años 20 al estallido de la guerra civil. Que fue lo que permitió que un pueblo casi desarmado venciera el golpe de estado fascista de medio ejército sublevado, en la fecha gloriosa del 19 de Julio de 1936. E iniciara un inédito y aún no igualado proceso de colectivización completa de la economía, en la única revolución donde libertad e igualdad se han dado la mano, en el trágico contexto de guerra civil y agresión fascista y estalinista internacional contra Cataluña.

Con los CDR, la represión española no sabe dónde apuntar. Como sólo entienden de caciques y tauromaquia, no saben a quién pegar para vencer, a quien multar, a quien encarcelar. Decenas de miles de ciudadanos compartimos por igual de manera libre y abierta la coordinación de las muchas respuestas antirepresivas y constituyentes. Estamos en todas partes, y en ninguna.

Ayudados además por las nuevas herramientas de comunicación P2P para una sociedad wikicrática los comunes, entre iguales, libres, abiertas e igualitarias: Open Source Hardware, Monedas locales como las EcoXarxes (EcoRedes), Cooperativismo Integral, Monedas P2P sociales como el Fair Coin o el Croat, que se plantea para el ámbito catalán; el software y la cultura libre, las plataformas cooperativas, la economía alternativa, el ecologismo, etc.

Personalmente, no conozco nada que se parezca a los CDR en el mundo hoy, excepto la Revolución de Rojava en el Kurdistán. En los países “occidentales” es casi impensable que ninguna expresión política masiva pueda mantenerse y vehicularse sin la intermediación de los partidos políticos. Lo que asusta aún hoy muchos tertulianos, analistas y políticos catalanes clásicos (los españoles aún no lo han entendido lo suficiente, como para preocuparse de verdad, como muestra la acusación hace pocos días los “cabecillas de los CDR” ..). Políticos que, como Ponsatí, reconocen que el 1O los superó. No a ellos, al PDCat, ERC o CUP. Sino a las formas políticas clásicas del SXX. Lo que de hecho era esperable dado el propio significado de ruptura democrática y superación del viejo orden del 1O, por vías innovadoras, nunca vistas, del voto y la desobediencia civil masiva. Con tácticas de guerrilla para conseguir y defender las urnas y los votos, con uso del Bitcoin y Blockchain, pilar central del nuevo Internet P2P, para esquivar el control del Estado. Montoro aún busca las facturas. Y donde también de forma singular, gobierno, policía catalana y sociedad civil colaboramos activamente, superando al CNI y la represion estatal, que juró durante meses que no habría ni urnas, ni papeleas ni votación. 2,4 millones votamos, y defendimos las urnas desarmados contra sádicos pelotones de policías ultra nacionalistas. Quizás sea esto lo que también asusta al resto de estados, que no nos quieren en sus clubes. Y lo que explica que desgraciadamente, como en 1480, en 1714 o en 1936 parece que nos lo tendremos que hacer todo solos, sin esperar ayudas exteriores de nadie. Sobre todo cuando allí fuera hoy tenemos Putin, Trumps, Erdogans, Francias imperiales, China neoliberal-estalinista, etc. Pero países como Suiza bien que pueden, porque no nosotros? Una cosa es la inevitable y saludable interdependencia en red de todas las naciones y economías del mundo. Otra es la sumisión y falta de soberanía por querer hacer parte de clubes de estados y economías poderosas.

Ganemos o perdamos en estas actuales batallas con el neo-franquismo español, ya hemos ganado muchísimo en humanidad, en madurez política ciudadana y en saber qué tipo de estado no querremos crear por nada del mundo; fácil: nada que se parezca a España y la UE. Y si nunca logramos una República, sin duda, como dijo Miró el 36, “deslumbrará el mundo”, porque nacerá desde un proceso constituyente, una defensa partisana y un asalto a la Bastilla hecho por millones de ciudadanos desde las calles y desde una transversalidad política completa de las fuerzas democráticas y decentes, de la extrema izquierda a la derecha civilizada.

Franco encara és viu, però Hitler ja no

Abril 1, 2018

Potser peco d’optimista. Però jo crec que les forces demòcrates i sobiranistes catalanes hem fet ja l’escac i mat a les forces franquistes a Espanya i a Catalunya. El seu Rei esta assetjat per 4 peces, i és només qüestió de temps, i no gaire, setmanes, saber quina serà la peça que el farà caure. La Reina ja l’ha perdut, que era la credibilitat d’Espanya com un estat de dret seriós i respectable. Tothom sap a aquestes alçades, des de Xile fins a Sibèria que Espanya segueix les passes marcades per Turquia: la repressió sense escrúpols ni disimulo de tota la dissidència, començant per la important, com a Turquia, una gran minoria nacional, Kurds o Catalans, indefensos davant les estructures estatals clàssiques que permeten genocidis de les nacions majoritàries, aquí les de parla castellana, a les menors demogràficament. En un laberint sense sortida que fa que si no es respecten les minories per ser un país veritablement demòcrata, aquestes puguin ser exterminades més o menys brutalment, dels Rojinhas, els Palestins o els indis Guatetalmecs, a la repressió lenta i silenciosa de catalans, corsos o saharahuis.

Però que no es limita a les minories nacionals, sinó que afecta també, en l’actual embriaguesa del realisme màgic falangista en que està instal·lada Espanya, a les esquerres. Tothom comença a saber, també des de la Xina a Califòrnia, que la UE ja no és el que era, ni el que diu ser: un espai de drets i democràcia consolidada. Espanya ha aconseguit degradar els estàndards democràtics europeus fins a igualar-los amb Xina, com els ho va deixar clar una delegació xinesa fa dos mesos a Brussel·les, que pot exigir des d’ara a la UE el mateix respecte a la lliure repressió dels “assumptes interns”: Tibet, Taiwan, dissidència, tancament de webs, etc que la UE admet a Rajoy. Espanya ha degradat també Alemanya en encolomar-li el primer presoner polític en dècades, o obligant a Equador a tallar-li Internet ni més ni menys que a un dels primers grans guerrillers demòcrates a la xarxa, Julien Assange, creador de Wikileaks. Ole!

També la premsa i la població d’arreu del mon, tret de la llatinoamericana, que, per l’idioma, només rep la versió d’una de les dues parts, l’espanyola, entén que el que esta passant a Espanya és greu i es un retorn desacomplexat al Franquisme. Que tothom entén ràpidament com inevitable quan es recorda el fals tancament del règim feixista a Espanya amb l’engany de la Transacció del 78, i com els 40 anys de feixisme serviren per esculpir l’espanya d’avui: un país sense esquerres ni intel·ligència; un país on gratant una mica, apareix feixisme pertot arreu, des de la 6a, al Corte Inglés, passant per una setmana santa amb esvàstiques i feixistes adorant un fals Crist. Adorant, de fet, Roma mes que no pas Crist, com és el Catolicisme. És a dir: Patriarcat, Autoritarisme, Jerarquia, Obediència, Poder, on fins i tot el seu fals Deu en fa part.

I bé, com deia, jo ho veig molt guanyat, no només per tot això, que ja comença a permear i trencar el silenci còmplice dels estats, revelats com un club mafiós d’estats que maltracten les seves minories nacionals, espantats pel 2on procés de descolonització interna per vies democràtiques que podria despertar el procés català, on escoltem declaracions solemnes a parlaments com del veí Portugal. Però per sobre de tot, el que sense dubte anuncia una jugada final mestra, ho devem a la inestimable ajuda del CNI i Llarena i la inesgotable fantasia falangista en que estan adormits, protegida pels mitjans del règim a Espanya, fins al punt d’anar aixecant més i més el llistó falangista, tant que cada cop resulta més grotesc, exòtic i injustificable Pirineus amunt.

El CNI va pensar que Alemanya seguiria fidel al pacte entre Franco i Hitler d’Hendaya el 1938. Franco encara és viu, però Hitler ja no. I no només Alemanya haurà de demostrar que te una justícia independent, autònoma del poder polític on Merkel i els grans poders de la UE, bons amics de Rajoy, no podran fer res per aturar la justícia i el sentit comú, dient que un jutge no es pot inventar violència on no n’hi ha, que es com acusar d’assassinat mentre la víctima esta ben viva, sinó que hi ha 3 estats europeus més, aquests si, de democràcies consolidades, no amb constitucions pactades amb el feixisme, que també emetran les seves sentències. Si un es doblegués a les pressions de l’estat espanyol, poc probable, perquè no son Equador, nova colònia espanyola que ha obeït la mare pàtria fent callar Assange, sinó països dignes, els altres 3 el podrien deixar en evidència i posar en entredit el seu sistema judicial. Suíssa ja ha emès de fet una primera sentència: ‘no extraditem per motius polítics’. Aquest ha estat el primer escac seriós, que en un món democràtic ja hauria estat suficient per aturar la degradació falangista d’Espanya. Però no té el poder d’Alemanya. I no només això, sinó que la resolució de l’ONU sobre Jordi Sànchez ofereix ja una base sòlida en el dret internacional on es poden recolzar les defenses d’aquests 4 estats on hi tenim perseguits polítics catalans a l’exili.

Per tot plegat crec que, malgrat els moments difícils que encara vivim, malgrat les agressions feixistes impunes des de l’estat fins al carrer que rebem els demòcrates i sobiranistes, som a poques setmanes de veure com tot l’edifici de cartes espanyol s’enfonsa, per donar una clatellada a l’Estat molt més forta que la que es va endur amb la pèrdua de les colònies americanes, que no serví per canviar el model colonial en l’economia i la cultura que encara arrossega. Aquest cop no només perdrà el diner amb que manté un estat improductiu, oligarca, mediocre, injust, sinó que perdrà tota credibilitat internacional. D’una banda tindrà un deute impagable, del que Catalunya no n’hauria d’assumir ni un cèntim com a resultes de les actituds hagudes contra la població i la nova República naixent, el que portarà Espanya a una nova bancarrota, tradició hispànica junt amb els genocidis culturals, que la treurà del G20 per resituar-la entre les economies 50 i 150. Però a nivell de credibiitat política també s’unirà a les nacions canalles, com deia Chomsky, a nacions poc creïbles i gens democràtiques. D’on se n’haurà de recuperar essent tutelada i dirigida com ho estigueren l’Alemanya o el Japó de postguerra, per les nacions sèries i respectuoses amb el dret, o bé a través del trauma en què estarà submergida Espanya durant una o dues dècades, que esperem porti a la desaparició definitiva i completa inhabilitació política, judicial i mediàtica de les restes del Franquisme que avui governen l’estat, i al ressorgiment d’una espanya progressista i democràtica, que s’avergonyeixi i passi pàgina de debò de la seva història de genocidi i repressió dels últims 5 segles, canviant, per exemple la data nacional per deixar de celebrar un dels majors holocausts. I tornant-se així, finalment, un estat digne amb qui potser poder parlar de bon veïnatge, i d’aliances i confederacions en segons què i segons com, però sabent sempre que caldrà mantenir la prudència davant possible retorns a l’actual mediocritat i mesquinesa política, feta estat.

Un entre-Banc menys per a una República Social i veritablement sobirana

Octubre 6, 2017

La partida del Banc de Sabadell i La Caixa, així com d’algunes altres grans corporacions a qui l’estat espanyol ajuda a marxar del país, son bones noticies per a una República que vol néixer. En primer lloc perquè ens diu que una empresa tan ben informada com és tot gran banc internacional, dóna per fet que assolirem la independència. Però sobretot perquè marxen del nostre espai polític, pel seu propi peu, sense que hagin calgut els antisistemes ni una revolució, dos grans poders fàctics financers que creiem ben arrelats al país, i que han fet bona la dita de que el capital no té país. I que, sens dubte haurien posat molts entrebancs a un Procés Constituent que vagi a fons en la reforma també financera i econòmica que tots tenim clar que cal abordar des de la crisi del 2008.

Desplaçant la seva seu social a un altre espai polític, s’aparten dels debats del Procés Constituent a la nova República Catalana relatius als models financers. On han de prendre part els habitants i entitats domiciliades al país. Cal veure-ho, per tant, crec jo, com un entre-Banc menys per a un Procés Constituent social i transformador, que pugui anar a l’arrel, al moll de l’ós, i fer un República nova i veritablement sobirana, des de ben endins, no només amb canvis superficials. Ja que tant ens ha costat assolir la independència, gaudim-la, cuidem-la, ampliem-la, exercim-la i mantinguem-la.

De ben segur l’economia catalana no trigarà gaire a recuperar-se de les repercussions de l’inevitable sacseig que patirem amb aquest divorci traumàtic i no amistós que ara per ara sembla preferir Espanya, i del possible boicot internacional d’alguns grans poders fàctics. Perquè, malgrat l’apocalipsi que ens pronostiquen cada dia, ens hi ajudaran 4 elements decisius: 1. la fi del secular espoli fiscal espanyol; 2. una fiscalitat i despesa pública més racional, eficient i subsidiària. 3. poder invertir en infraestructures com cal; i 4. el no pagament del deute. Que assumirà íntegrament l’Estat Espanyol si segueix com ara, negant-se a cap mena de negociació per a una sortida amistosa. Aquesta és la nostra gran carta. Potser la única de rellevància geo-estratègica a nivell global i d’envergadura. La nostra única porra. Si no reconeixem el deute espanyol, Espanya s’enfonsa. I amb ella cau bona part de la UE. I Catalunya inicia la seva economia sobirana fora de la UE sense el retorn del deute, que suposa un gran percentatge de la despesa pública als països veïns.

Tot això, unit a la sorprenent capacitat d’autoorganització col·lectiva, imaginativa i emprenedora que hem demostrat aquests anys, i la resiliència del poble català forjada amb tantes adversitats històriques, a mi personalment em dóna plena confiança que no trigarem gaires anys a recuperar-nos. I pocs més a fer un esclat positiu, col·lectiu, creatiu i de prosperitat pel fet de poder finalment, després de segles, organitzar la societat catalana a la manera catalana, amb plenitud i sobirania. Més just i més eficient que el model colonial d’ara, com a qualsevol altra nació al món.

Tenint menys dependència de la banca global i amb la implementació de propostes com les que comparteixo tot seguit, la nostra independència podria ser molt més veritable i profunda, no a mitges. Independents de Madrid, però també de Brussel·les i Frankfurt, que ens han decebut ara que ens acaben de mostrar el seu poc respecte per drets polítics bàsics a l’hora de la veritat. Independents també de molt poders financers globals.

Enlloc de la UE podríem integrar-nos a l’EFTA, per assolir molta més independència econòmica, així com en altres àmbits com l’acollida de refugiats o les relacions internacionals i humanitàries. Un espai integrat per països nòrdics de democràcia social consoilidada, però alhora més lliures i sobirans que els integrants de la UE. Dependents de majories socio-politiques que potser estan, com ara, molt allunyades del nostre centre polític, però en canvi, com amb Madrid, determinen la nostra realitat diària i el nostre dret a decidir. El mantra de que és inevitable que les societats vagin perdent sobirania econòmica i financera, ja ha estat desmentit pel Brexit i la prosperitat, sobirania i democràcia social de països com Noruega o Suïssa. Es pot gaudir de plena sobirania i estar alhora perfectament integrat i interconnectat amb l’economia global. És només una qüestió de més o menys autogovern i sobirania en els afers decisius. Una independència de segon nivell. Per poder decidir en afers que potser s’avancin o es diferenciïn molt del nostre entorn. Com quan Catalunya creà el primer sindicat, el Remença, reconegut per l’ONU, el 1440. Quan fem amb ell la revolta remença que acaba amb els mals usos del feudalisme, segles abans que els països del continent i Castella; o quan es fa la única revolució comunista llibertaria al món, el 1936, després de vèncer l’exèrcit feixista als carrers, que socialitza i col·lectivitza completament l’economia en pocs mesos, com mai fins ara en cap altre indret del mon.

L’únic possible argument en contra, que paradoxalment pot ser el que ens regali un dels nostres únics aliats i padrins necessaris per entrar al selecte club dels estats al món, és que en un món de petits estats, les grans corporacions poden tenir massa poder. Això es el que defensa el polèmic ex-agent de la KGB i cèlebre conspiracionista Daniel Estulin, i altres veus que veuen en el Brexit una manera de debilitar la UE, recolzada per Silicon Valley i al costat de Trump. Un perill que pot compensar-se també amb aliances internacionals i confederacions, i amb l’ús d’eines P2P com les que exposo aquí. Independències que no trenquen, com en la separació amb Espanya, cap vincle que no vulguem trencar en qualsevol altre camp. Només la pèrdua de sobirania.

La partida del Sabadell i Caixabank pot obrir nous escenaris molt fèrtils a la innovació en models més justos, socials, descentralitzats i sostenibles d’economia i finances. Avui existeixen una infinitud de noves invencions econòmiques i financeres alternatives, moltes d’elles ja plenament consolidades. Que si la nova República Catalana acull per fer del país un indret per implementar-les i experimentar-les -com de fet portem fent des de ja fa segles- podríem convertir-nos molt fàcilment en un nou Hub global de la innovació financera P2P per al SXXI.

Hervé Falciani comentava fa uns mesos en una entrevista a Catalunya Radio que la única esperança per poder escapar a la servitud a la que estan sotmeses les nostres democràcies dels poders financers, com vam veure fa poc a Grècia, i dels entramats de corrupció sistèmica que ell va ajudar a desvelar, passa per l’ús de sistemes bancaris P2P basats en el Blockchain, com el famós Bitcoin. I millor encara si és amb models més socials, com Fair Coin, que ell recolza públicament, desenvolupat per un català a l’exili: l’activista Enric Duran, famós pel seu acte de desobediència financera a bancs com el Sabadell, justament. I que, junt amb moltes xarxes internacionals de hackers, activistes i economistes alternatius ha creat el Bank of The Commons i Fair Coop.

En Duran és algú a qui caldrà amnistiar quan proclamem la República perquè ens ajudi a crear un sistema monetari com els que ha col·laborat a crear amb la Cooperativa Integral Catalana, junt amb milers dels seus socis i activistes que l’han construït de forma cooperada i assembleària eines com CASX, una coop d’estalvi amb euros sense interessos; la CAC, un sistema de distribució d’aliments amb moneda social que cobreix tot Catalunya; Coopfunding, Calafou, una colònia col·lectivitzada a l’Anoia i moltes més eines per a una economia autogestionària, P2P i social.

Propostes com aquestes podrien ser la base de noves economies que portin la revolució P2P que hem viscut en tants camps, com l’informatiu, que en ha permès que a diferencia de fa poc anys haguem pogut votar, disposar d’imatges i informació sense dependre d’una sola font (No-DO) o d’un oligopoli informatiu (1978-2000) de mitjans privats i públics per informar-nos. La societat peer to peer i les eines TIC 2.0 son les que ens han permès arribar a la República, i no hi poden faltar un cop hi siguem. Tant en els processos polítics wikis, com en una economia més avançada, també amb base wiki, social, P2P, amb ús del Blockchain -amb el que ja haguéssim pogut votar més segurs i millor al 1O. A diferència de fa uns anys, aquestes eines ja es poden usar de forma massiva i segura, i no son quimeres.

A més, a Catalunya milers de persones resolen ja avui part de la seva economia amb monedes socials locals, com els usuaris de les 20 ecoxarxes arreu del país, la Turuta de Vilanova, la moneda corporativa local EcoGir, la proposta EuroCat, més pensada per per PIMES com el famós WIR Suïs; les propostes de moneda per a la Xarxa d’Economia Social Catalana, on conflueixen bona part d’aquests col·lectius, o els molts bancs del temps, cooperatives de consum i moltes altres alternatives de l’economia social i P2P com les CAF, Comunitats Auto Finançades, el Crowdfunding, el Crowdlending, etc.

Podria fer-se també una gran banca pública, al servei de la societat, i no parasitant-la financerament. Que no extorsioni el nostre govern ni l’ofegui a interessos; així com a la resta de l’economia productiva. Per ajudar a impulsar l’economia i contenir-ne els fluxes; amb criteris i finalitats socials i de banca ètica o inversió responsable.

Podríem retornar al model de caixes locals clàssiques, tombades pels grans poders financers europeus. Inclús admetre els nous poders financers corporatius com Google o Amazon, que no son cap meravella, però si millors que els bancs centrals actuals.

L’Euro pot seguir sent important a l’economia, però no com ara, de forma exclusiva, sinó complementària amb tots aquests altres nous mètodes financers i de pagament, que veiem aparèixer i consolidar-se al mon sencer. Com ja ens passa avui als que som usuaris d’algunes d’aquestes iniciatives. Amb l’Euro, si Espanya ens ho permet i no ens bloqueja als espais internacionals. I si ho decidim en referèndum després del debat social corresponent. O tornant a una moneda nacional per guanyar encara més sobirania, la monetària, i per tant més i millor independència.

Per tant, s’obren tants nous universos fantàstics, tan més enllà del que avui coneixem, que per favor, guanyem la independència! I deixem de parlar de Franco, porres, repressió, inhabilitacions, crims de sedició, odis, banderes, orígens familiars, crits a ràdios i televisions. I comencem a parlar de política amb un Procés Constituent ampli, transversal, profund, intersectorial que pugui abordar un nou model de finances, com ja es va fer als congressos per la nova economia catalana revolucionària el 1936. Deixada a mitges per la violència dels pares i avis dels que avui ens governen a Espanya i ens volen sotmesos. Però havent assolit l’economia més socialitzada del món, que avui podríem recuperar en una versió actualitzada gràcies a la Revolució de la Informació i a totes aquestes noves eines. Creant una bona síntesi de la saviesa col·lectiva dels nostres avis i besavis, i dels motius per als que van lluitar i donar la vida milions d’ells al llarg dels segles: per a un alliberament nacional, que molt sovint ha anat de la mà d’un alliberament socio-econòmic. Igual que la repressió en contra també ha coincidit en sentit contrari. Els ho devem, i està a les nostres mans fer-ho. Per somiar-te completa, com escrigué Pere Quart en abandonar el país violentament, i cantà Llach a Corrandes d’Exili.

Dídac Costa
Sociòleg i activista. Membre d’Ecoxarxes, CIC, FairCoop, Ecovilamat.
Didac S.-Costa a Facebook