Article per a Papers de la joventut. 20 Septembre 2011

15M: de la indignació

a la construcció de nous models socials

El moviment 15m ha mobilitzat centenars de milers de ciutadans, i ha elaborat un nou discurs públic, inexistent fins ara als grans mitjans de comunicació, que qüestiona profundament els fonaments sobre els que s’assenten les actuals dinàmiques socials hegemòniques.

Nascut a partir de la indignació de milions de ciutadans davant d’una crisi sistèmica (és a dir que afecta i en què es detecten errors greus en tota l’estructura del sistema), i les ja molt argumentades crítiques al capitalisme i la seva incapacitat per desenvolupar-se de forma ecològica i socialment sostenible.

Inspirant-se en les revoltes àrabs, que van mostrar que quan la ciutadania pren les places centrals per exigir demandes legítimes de canvis democràtics, només una desmesurada repressió armada pot aturar el seu clam popular, el que evidencia encara més la il·legitimitat d’aquests règims. Inspirats també en la revolució islandesa en la què els ciutadans d’aquest país van decidir, mitjançant referèndum, no pagar el deute contret pels grans bancs del país, i jutjar els responsables polítics i econòmics.

Empesos també per la degradació del mercat de treball, alhora que acaben les ajudes estatals per les retallades de l’estat de benestar. Un mercat de treball que, ja abans de la crisi, oferia escasses oportunitats laborals als joves, i que, encara quan era així, ho feia al preu d’obligar-los a renunciar el seu potencial, inquietuds i valors, per tal d’encasellar-los en cadenes de producció d’un mercat de treball alienant; i on l’habitatge, una necessitat bàsica, és un luxe inaccessible i un element per a l’especulació.

Un 40% d’atur juvenil i de ni-nis -que ni estudien ni treballen- assolen el futur del país. Considerats com ganduls i indisciplinats, a diferència dels seus pares, que van acatar de forma més disciplinada i acrítica els avatars del mercat laboral; es mostren desobedients davant un sistema que ni quan els ofereix treball els permet realitzar-se com a persones. El ni-ni, per tant, podria fer referència també a un “ni s’ho creuen ni hi participen”, en una mena de desobediència civil sociolaboral, potser passiva, però que se suma als molts altres joves que també sense estudiar a escoles, universitats ni treballar en empreses formals, des de fora del sistema oficial, construeixen alternatives postcapitalistes.

Tota aquesta crítica i indignació cap a les estructures hegemòniques va fer que a les places es retrobessin activistes veterans de l’economia social, l’ecologisme, l’anomenat altermundialisme o els antisistema i velles corrents progressistes, socialistes o llibertàries, amb una àmplia massa de la població, fins ara més aviat acrítica i respectuosa amb les estructures convencionals i hegemòniques, i ara també indignades davant la seva ineficàcia i injustícies estructurals.

De tot això va néixer un nou clam, que gràcies a un llenguatge no violent, creatiu, fraternal i ple d’art, màgia, solidaritat i cooperació, ha generat un allau de crítica, compromís, i reconstrucció social. Un clam que a més d’inspirar altres països a iniciar processos semblants, sembla estar obrint una porta, o si més no una finestra, cap a nous models d’organització socials i econòmics.

No sabem encara si el 15M serà només un parèntesi de lucidesa i creació enmig de la consolidació del capitalisme, aconseguint introduir-hi només alguns canvis culturals, com feu el Maig Francès del 68 o si ens trobem, en canvi, davant l’inici d’un procés revolucionari de proporcions insospitades. Els milers de ciutadans mobilitzats a places i carrers del país, i el 80% de suport popular amb què comptava segons diverses enquestes, suposen un xoc de legitimitats entre dos models molt diferents de fer política: la democràcia directa o assembleària i l’actual democràcia representativa, manifestament segrestada pels poders financers i corporatius globals. No és d’estranyar que sigui així, si tenim en compte que de les 100 majors economies globals, unes 70 són grans corporacions en les què, com sabem, no funcionen els mecanismes de democràcia, sinó altres molt diferents, equiparables en el pla polític a una dictadura, i en el pla psicològic a una voracitat insaciable, o, com deixa ben clar el documental canadenc The corporation, a una psicopatia agressiva.

El primer crit del 15M cap a una democràcia real es referia en part a corregir aquesta degradació de les actuals democràcies, perquè afegissin a la democràcia política i a les llibertats civils, majors graus de democràcia en les llistes electorals, en el camp laboral, en el mediàtic, en l’accés a l’habitatge, la salut o l’educació. Però d’aquest clam inicial ràpidament es passà a construir a les places propostes no tan sols de reforma i millora d’aquestes estructures, sinó de creació de nous models radicalment diferents d’organitzar la societat basats en l’horitzontalitat, l’obertura, el cercle i el consens. I en tres lemes que definien molt bé aquestes aspiracions: “ningú ens representa”, “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”, i “els nostres somnis no caben a les seves urnes”.

Actualment el 15M segueix fort i actiu de manera descentralitzada a barris i pobles, a les consciències, i en centenars d’accions solidàries com les que eviten el desnonament de famílies o el tancament d’hospitals; sorgeixen noves iniciatives com les marxes o la Universitat Indignada; es planteja recuperar les places a l’inici d’aquesta tardor i es fan noves crides a la mobilització global com l’ocupació de Wall Street o el 15 octubre de les places de totes les capitals. Una descentralització que augmenta la força, la coherència i la seguretat del moviment, i que facilita la construcció d’espais de decisió a escala humana, on molts més puguin participar, basant-se en un principi de molts centres enllaçats en xarxa, un cop passada la fase inicial a les grans places centrals de les capitals.

El moviment també ha aconseguit donar un nou impuls a moltes alternatives al pensament únic imperant, com les xarxes d’intercanvi, cooperatives de consum, escoles o programari lliure, les Ecoxarxes a Catalunya, la Cooperativa Integral Catalana, o projectes com la compra d’una gran colònia industrial per a rehabilitar-la i treballar-hi amb formes col·lectivitzades per a dur a terme projectes eco industrials.

Els espais de poder polític i econòmic comencen a ser conscients de l’amenaça que suposa aquest moviment, ja que ha generat sinergies i xarxes que construeixen discursos i accions que desemmascaren les formes d’opressió que vivim; i perquè no pot ser estigmatitzat com a violent o minoritari, o com utopies d’altres èpoques passades, en què si calia plantejar aquestes coses; com si no ens trobéssim avui davant d’una crisi clarament sistèmica.

És un moviment clarament pacifista, el que desconcerta i deixa sense armes a les formes de control social clàssiques. De fet, les noves àgores ciutadanes construïdes a places i pobles permeten canalitzar l’esperable violència a la què empeny cada cop més ciutadans la violència del sistema i la seva actual fase de radicalització, en espais on es poden construir noves realitats mitjançant mètodes creatius i col·laboratius, teixint noves propostes ciutadanes de manera pacífica, cooperativa i solidaria. Més que una lluita física amb policies, es tracta d’una lluita verbal o discursiva. Determinats anàlisi estan sent compartits en massa espais, massa mediàtics com per mantenir el vel hipnòtic col·lectiu, construït pel pensament únic.

Ser un ciutadà responsable potser signifiqui avui prendre part d’aquestes mobilitzacions i visions crítiques i alternatives, per a imaginar junts el que podrien arribar a ser les nostres societats, sent més fidels a una desitjable utopia, que a la realitat que avui ens envolta. Una actitud força assenyada, de fet, en un temps com l’actual, en que una infinitat de revolucions tecnològiques es retroben amb una crisi sistèmica i nivells més elevats de formació i informació dels ciutadans.

Després de les mobilitzacions i protestes dels anys 90 i 2000 contra les grans cimeres globals, i veure que no aconseguien moure ni una sola coma de l’agenda neoliberal, milers de persones es mobilitzen ja no per demanar, sinó per construir nous models socials a través de col·lectius, associacions, cooperatives de consum, treball o serveis. Imaginant i creant col·lectivament alternatives que ens permetin prescindir de les velles estructures en tots els camps, de l’educació i la salut, a l’economia, per caminar cap a una nova era de creativitat i abundància. Cap a un nou model civilitzatori en què puguem viure com a humans, enlloc de veure’ns forçats a prescindir de part de la nostra humanitat, potencials, talents i inquietuds per tal d’adaptar-nos a una empobridora cadena de muntatge, que a més de no tenir sentit i ser irrespectuosa amb l’ecologia i la igualtat, ha deixat de ser eficient. Després de ser anunciat en molts Fòrums Socials des del 2001, és hora de construir aquests altres mons possibles, de manera fraternal i igualitària entre tots nosaltres i amb les altres espècies que habiten el planeta. Les condicions per assolir aquesta utopia estan entre nosaltres, i cadascú pot fer la seva contribució.

Dídac Sanchez-Costa

Sociòleg, escriptor i activista.
Co-fundador de les EcoXarxes i la Cooperativa Integral Catalana
Membre del moviment 15M a Plaça Catalunya