Proposta Urna o Papeleta 15M per a les eleccions generals del 20N

Proposta d’acció o estratègia política concreta de cara a les eleccions del 20N.

Efemèride, per cert, amb 39 anys de diferència, de la mort de Durruti i de Franco!

Tot i trobar-nos davant d’una crisi feta per la dreta, i als carrers i les cases hi ha una amplia voluntat de canvi profund, no trobem els mecanismes encara per evitar que les nostres institucions, des d’on, ens agradi o no, s’esculpeix bona part de la nostra realitat quotidiana, estiguin preses per politiques i dinamiques de dretes. En part en som responsables, ja que això és així en bona mesura com a conseqüència de la massiva abstenció de les persones d’esquerres que, en part gràcies al 15M, ja no creuen en l’actual model politic, mentre que la dreta acudeix en massa a les urnes.

Això ens obliga a construir estratègies de transició eficacients, com la que prova de ser la que aquí es proposa, nascuda en el marc d’una trobada de convergència de lluites a França fa 5 dies, on es va comentar una acció semblant; també se suma al debat dintre del 15M sobre accions en aquest terreny, i que podeu debatre a:

https://n-1.cc/pg/file/read/761203/objetivo-y-opciones-ante-el-20n-desde-el-15m o

http://nova.cat/?p=1936&utm_source=MailingList&utm_medium=email&utm_campaign=Newsletter+Nova+-+Innovaci%C3%B3+Social.

Proposta Urna o Papeleta 15 M

Caminant cap a una democràcia diferent.

Proposta per establir mecanismes de transició política, de la democràcia representativa actual, manifestament segrestada pels poders financers i industrials globals, cap a models de veritable democràcia, real, directa i/o participativa. Cap a un procés d’assemblea constituent, envers un nou model civilitzatori. Aprofundint la democràcia, i fent avançar les nostres societats

Introducció

Aquesta proposta neix d’una idea presentada a la trobada de Convergència de Lluites celebrada a Lézan, Cevennes, al sud de França, el 28 d’agost del 2011 per a les eleccions presidencials franceses, i reelaborada per al cas de les immediates eleccions generals a l’estat espanyol, on es preveu una majoria rotunda a les nostres actuals institucions de les forces conservadores de dretes, mentre l’esperit al carrer és manifestament d’esquerres, amb un ampli suport popular i quan els temps històrics i les arrels de la crisi ens haurien de menar cap a respostes contraries a l’esperit actual de profundització del neoliberalisme i el capitalisme financer.

Context i justificació

El proces del 15 m ha obert (o reforçat) noves maneres d’entendre la democràcia. Però l’acció col·lectiva construïda conjuntament des d’aquesta data també ha posat de manifest la inevitable immaduresa dels models de democràcia assembleària que es proposen, i la necessitat d’estratègies eficients i no violentes de transició.

Models de transició com els que s’usen en l’àmbit econòmic a les EcoXarxes i la Cooperativa Integral Catalana, on es combinen espais de donació, d’intercanvi solidari (directe o amb moneda social) i la compra-venda amb euros, o en els espais en transició (transition towns), que ens permetin caminar cap a la utopia des del mon distòpic en què avui vivim. No només a un nivell tècnic: com reorganitzar unes societats complexes i lligades en xarxa globalment amb mètodes assemblearis, oberts i horitzontals, inexplorats a aquestes escales, sinó també a un nivell psicosocial: com aprendre a interactuar correctament en assemblees i treballs col·laboratius partint de l’educació i la socialització que hem patit, en sentit contrari.

1. Espai central o nuclear.

En l’àmbit econòmic: donació i col·lectivització.

En l’àmbit polític: democràcia assembleària, directa o radical.

2. Espai intermig o de transició.

En l’àmbit econòmic: intercanvi directe o amb moneda social.

En l’àmbit polític: democràcia participativa honesta i des de baix.

3. Espai perifèric o antic.

En l’àmbit econòmic: compra i venda en euros, en criteris de comerç just, ecologia i cooperativisme.

En l’àmbit polític: democràcia representativa, honesta o bé bancocràtica (model actual).

Per això creiem necessari construir mecanismes, en paral·lel a les construccions que fa el moviment de manera descentralitzada arreu de places i individus en el pla de la democràcia assembleària, amb altres mecanismes que interpel·lin de manera inesquivable l’actual sistema democràtic representatiu -dels poders fàctics-, en el llenguatge que parla, i que per tant no pot defugir o fingir no escoltar.

També creiem que és imperdonable, tot i creure-hi en diferents graus en l’amplia diversitat política i apolítica dels qui simpatitzem amb les propostes del 15 m, que en un marc de crisi i estafa global històrica dels poders fàctics causat per polítiques de dretes, i tenint al carrer una amplia sensibilitat progressista per canvis profunds, les nostres institucions estiguin preses per forces conservadores que aprofundeixen les lògiques que ens han conduit a l’actual desastre, i la gravetat dels dolors causats a milions de famílies arreu del mon.

Per tot això creiem que és necessari construir estratègies d’acció política que, sense haver d’adscriure als mètodes perversos de la política representativa que avui coneixem, permetin construir aquests camins de transició cap a l’aprofundiment democràtic, i eventualment (un cop les condicions siguin favorables, tant internament com externa) un canvi radical de model polític. Definició de la proposta i les dues possibles variants La proposta consisteix en participar més o menys simbòlicament, en funció dels debats interns al moviment, i de les possibilitats legals i organitzatives, en les eleccions generals del 20 de novembre.

En una data que, a més, commemora la mort -malauradament amb 39 anys de diferencia-, dels dos líders de la guerra civil espanyola, el company anarquista Buenaventura Durruti i el general feixista Francisco Franco. En aquesta efemèride històrica es podria establir un ultim combat, aquest cop sense armes, entre els dos models de democràcia que ambdós personatges històrics representaren, un cop entès que l’actual model ultra-neolliberal es tan sols una prolongació, aquí com a Grècia, França o Anglaterra, dels models de feixisme, avui encoberts i en règim de guerra freda de baixa intensitat i basada en el control social.

Un control social que l’actual radicalitat dels mètodes d’opressió han permès posar al descobert als ulls de les majories socials, que no ha variat en el fons, sinó només en la forma. Per a això, veiem dues opcions, que també es manifestaren en una conversa a la trobada de convergència de lluites de Lézan. En tots dos casos s’obriria una estratègia política que, independentment de l’èxit de la consulta, generaria un debat i un esforç constructiu explícit i concret, que aportaria debats, reflexions i aparicions mediàtiques positives i interessants, sense que hagin de passar necessàriament per confrontacions policials, ocupacions de places, o accions que demanden un alt grau de mobilització permanent; ni tampoc per enquadrar-nos de manera tradicional en el joc de la política representativa actual:

1.Col·locar una urna per a un vot simbòlic per al 15m (poden ser atoconstruides en cartró) a les portes dels col·legis electorals on es pugui votar, com ja es feu en anteriors consultes ciutadanes.

1.1 opció de que es faci una crida a que es voti o bé als partits oficials, o bé per a 15m

1.2 opció que es permeti ambdós vots. Serviria només a mode indicatiu, reforçant internament la lluita i les conviccions, encara que hi hagués una participació menor del 20%; oferiria una nova entitat política simbòlica al moviment.

Els desavantatges, és que no tindria cap pes legal, que podria ser il·legalitzat per la comissió electoral, portant-nos a noves confrontacions legals i policials, i que interpelaria menys al model avui hegemònic que no pas vots vinculants.

L’avantatge és que caldria menys organització i moguda institucional que introduir els vots oficialment. Caldria veure com donar-li la major legitimitat dintre del marc simbòlic, com es feu en els referèndums per l’autodeterminació, amb els DNI, etc.

Ens permetria saber, si més no, quins d’entre els vots blancs, nuls i abstencions (50% a Catalunya a les darreres eleccions autonòmiques) s’apropen a les redefinicions i profunditzacions democràtiques que proposa el 15 m 2.Fer una plataforma 15M i presentar-ho com a partit polític, oferint l’opció de votar oficialment en una butlleta pel 15M.

Te l’inconvenient d’haver d’estudiar i fer els tràmits necessaris per constituir una plataforma o partit polític. Dificultats institucionals externes donades pel sistema actual, i potser poc termini per organitzar-ho; i dificultats internes del moviment per arribar a un consens sobre de quina manera caldria fer-ho, quins “programes o propostes electorals” caldria elaborar, quin tipus de “campanya electoral”, o quines persones haurien de formar part de les llistes per l’imperatiu legal del funcionament representatiu actual (podrien ser els membres de les assemblees locals, i es podria fer un estatut que limités les atribucions, la durada de la plataforma, les línies generals d’acció i de mètodes de treball, o els salaris en cas de ser escollits, etc), i sobre el fet polític més ampli de participar o no en les eleccions representatives actuals.

Tindria l’avantatge de que es disposaria d’una força legal i institucional més gran de cara a encetar un procés de transició o d’assemblea constituent. En cas hipotètic d’una victòria o d’una votació rellevant (les enquestes deien que un 80% de la població espanyola simpatitza amb els ideals expressats a les places), es podria encertar -o profunditzar- un procés wikicratic d’assemblearisme constituent, sobre els mecanismes i models d’organització socials, econòmics, mediàtics, de presa de decisió, etc, i un estudi i reflexió més profund i sistemàtic dels models polítics a construir. Tant pel que fa als anys de transició que caldria encetar avui, com per als models avui desitjables d’utopia, també sempre oberts al canvi i millora.

No de cara a un debat tancat del que ja s’ha dit fins avui a places i espais del moviment, sinó en un debat obert i nou, sense fi, que s’ajudaria a reimpulsar, i del que nomes en sabem, i amb prou feines, o en tenim alguna idea, dels mètodes horitzontals d’organització, i algunes de les demandes de consens, de mínims i de màxims.

En el cas que no hi hagués prou temps des d’un consens en el moviment en aquest sentit fins a la data de registre de partits, etc, es podria proposar a un partit minoritari ja inscrit pròxim al 15 m d’usar el seu espai per al 15m, negociant, si cal, una representació del partit en qüestió. (Una opció que causaria possiblement molta polèmica al moviment). Tenir uns milions de vots oferiria, en la democràcia representativa en què avui vivim, una forta legitimitat política per poder comunicar-se amb altres entitats, legitimes i no, en aquest espai perifèric d’organització política, així com comptar amb un recolzament social més ampli i amb bases més sòlides del que tenim fins ara.

Caldria estudiar quina de les dues opcions tindria un major impacte, a nivell intern del moviment i de comunicació amb l’exterior o amb els que ens recolzen “des de casa”, comunicació general, etc, i caldria també observar amb les comissions legals quin podria tenir més viabilitat i major impacte en el marc legal i de la política representativa actual.

Altres estratègies d’acció

Aquesta proposta se suma a la resta d’iniciatives portades a terme pel moviment en sentit ampli, en l’enteniment que hi caben moltes propostes i sensibilitats, des de portar una recollida de firmes a l’Europarlament com volen fer algunes marxes indignades, fins a l’ocupació de centres de salut, laborals, places, etc. Creiem que hi ha moltes barricades possibles des d’on cadascú, segons les seves sensibilitats, prioritats i enquadraments polítics personals pot fer propostes, a les que cadascú, també en funció de les seves prioritats i sensibilitats hi pugui participar. Aquesta n’és una més, per a sumar a l’ampli ventall d’iniciatives vinculades al 15M.

I una altra d’interessant i urgent, creiem que és realitzar una auditoria del deute public i extern, per al que es podria proposar un grup de tècnics/savis/experts que han fet costat al moviment i que tenen els coneixements econòmics necessaris com son els Professors/es Vicenç Navarro, Mirem Etxebarreta, Arcadi Oliveres o Alain Toussaint, que ja ha contribuït en aquesta lluita de manera exitosa en el cas d’Equador, on s’ha declarat il·legitima i que no es pagaria (com explica magníficament el documental Debtocracy o el Le Monde Diplomatique), arribant a fer una jugada brillant als mercats en recomprar el deute un cop aquesta es va devaluar davant l’anunci de l’impagament per un terç del seu valor inicial. I ajudant al desprestigi i l’expulsió del BM i el FMI d’aquest país.

Son respostes d’aquest tipus les que aquí i ara ens calen per construir els camins de transició per abandonar l’actual model, que son tant o més importants que les visions dels models finals que voldríem assolir, com ja s’ha demostrat en altres espais amb EcoXarxes, CIC o transition towns o altres àmbits de l’economia social.

Propostes com un referèndum per a un canvi de model, per a reformes constitucionals, o per a una república assembleària o assemblea constituent, per al que en l’actual marc no hi ha gaires camins: o la violència armada, bastant descartada, o la desobediència civil massiva i una massiva unió a nous mecanismes encara imprecisos de democràcia assembleària; o un pas gradual i didàctic dels models que avui coneixem, establint alguns canals de diàleg legitimats amb les institucions vigents, cap a l’exploració de nous possibles models més desitjables.

Conclusions

Aquesta proposta es basa en l’enteniment que cal caminar cap a models mes profunds d’organització política com son el mètodes de democràcia assembleària (o un de participatiu de transició i/o complementari, quan és de de baix i honest), sabent que ens trobem en un marc de democràcia representativa, de manera evident segrestada pels poders econòmics financers i industrials globals, el que el torna il·legítim. No obstant, si volem caminar cap a la utopia, caldran mecanismes o bé violents, o bé que juguin amb la institucionalitat vigent i la posin en situacions difícils per mantenir la seva aparent legitimitat. Si part de la nostra lluita entra en els mètodes de construcció democràtics vigents, i no és escoltada, el model vigent queda més deslegitimitzat als ulls de les majories socials, i nosaltres obtenim alhora nous mecanismes de transformació social, que no es contradiuen ni substitueixen, sino que complementen la resta de construccions assembleàries que ja hem encetat.

Per a poder avançar i deixar enrere els actuals models (i per a culminar una revolució llibertària en democràcia i en pau) cal un necessari consens social més ampli del que avui és el nostre moviment, per arribar a assolir la massa de població de la societat fins a on volem ampliar la democràcia assembleària que practica el 15m.

És necessari trobar mecanismes graduals de transició que permetin que no haguem de gastar temps i energia combatent policies i jutges, sinó idees i propostes en nivells més amplis i rellevants de l’actual arquitectura institucional. Combatre no per tal de sobreviure i poder existir, sinó per tal de crear i imposar-nos com a nou model civilitzatori, davant les restes de l’agonitzant i decadent sistema anterior, l’ultra neoliberalisme financer i corporatiu global, encapçalat pels Estats Units, Europa i corporacions i famílies amb noms i cognoms, com Goldman Sachs, la FED, el BCE, Rotschild, Rockefeller, i les diverses societats mes o menys discretes des d’on governen o que fan d’espais de trobada com el Club Bilderberg, Davos, Trilateral, Club de Roma, etc, com per a nosaltres son els fòrums socials, les acampades, àgores i assemblees i el nostre dia a dia en els nostres moviments i organitzacions. crear i imposar-nos com a nou model civilitzatori, davant les restes de l’agonitzant i decadent sistema anterior, l’ultra neoliberalisme financer i corporatiu global, encapçalat pels Estats Units, Europa i corporacions i famílies amb noms i cognoms, com Goldman Sachs, la FED, el BCE, Rotschild, Rockefeller, i les diverses societats mes o menys discretes des d’on governen o que fan d’espais de trobada com el Club Bilderberg, Davos, Trilateral, Club de Roma, etc, com per a nosaltres son els fòrums socials, les acampades, àgores i assemblees i el nostre dia a dia en els nostres moviments i organitzacions.