Crema un campament de refugiats Rohinjyas a Bangladesh

Els Rohingyas pateixen avui una de les majors injustícies actuals al planeta. I són el reflex més trist i sagnant del gran dèficit democràtic que té avui el mon: el de les nacions sense estat. Són un cas extrem, seguit d’a prop per tants altres avui i ahir: Kurds, Tibetans, nacions originàries indi americanes, d’Alaska a la Patagònia, Saharahuis, Amazigs, Gitanos, nosaltres mateixos i tants altres a qui no se’ns permet viure plenament amb la nostra llengua, cultura, identitat, sobirania i mínimes garanties democràtiques i de ciutadania, plens drets culturals, nacionals i lingüístics com els que gaudeixen les nacions hegemòniques de cada estat. Que en molts casos viuen immersos i embriagats en un nacionalisme banal, o d’estat, o parasitari, on anomenen patriotisme al seu evident però sempre camuflat nacionalisme extrem. Gairebé sempre ultra, radical, ètnic, identitari, excloent, assimilacionista des de fa segles, opressor, com el castellà, el francès, el turc o el brasiler. Estats-Nació que seguint el model genocida inventat per França el SXIX, es creuen legitimats per exterminar legal i constitucionalment les nacions amb qui comparteixen l’espai. Amb la llei a la mà, com els militars Birmans quan cremen aldees senceres i maten nadons Rohingyas, i per tant, amb tot el suport i recolzament internacional, i sense cap òrgan al que puguin acudir per reclamar drets bàsics de ciutadania i de nació. Ni tan sols a les Nacions Unides, que ja menteix en el nom. Quan hi hem vist una nació? un Mapuche, un Guaraní, un Basc, un Occità, un Bretó, un Cors, un Saharahui, un Tibetà? Mai, només hi veiem estats. I les seves màfies i pactes entre criminals, per seguir delmant la biodiversitat humana per imposar el pla de l’imperi, davant del que ens toca seguir sent la resistència.