Els CDR, nova eina política
Amb el salt als CDR, el procés sobiranista català torna a superar-se a sí mateix, i a les formes polítiques actuals a la resta d’estats similars.
En una inesperada recuperació de l’esperit llibertari català, que culmina magistralment amb la construcció èpica de la silenciada Revolució Social Catalana de 1936, o la Revolta Remença, el 1480, el procés va passar de la societat civil (referèndums d’Arenys & co, primeres grans diades indepes), a l’esfera política i parlamentària, i a la mobilització coordinada des de dues grans organitzacions civils, Omnium i ANC, el que ja és una innovació en relació a l’entorn geopolític. Però avui troba bona part del seu impuls i força renovada als barris i a la ciutadania completament auto organitzada amb els CDR, on no hi ha jerarquies, presidentes, ni organitzacions centralitzades.
Per supervivència, per estratègia i per l’escapçament per part de la repressió espanyola de les estructures anteriors: Govern, Parlament, Partits, Omnium i ANC, el sobiranisme ha creat noves eines que només poden recordar-nos als Comitès de Defensa de la CNT dels anys 20 a l’esclat de la guerra civil. Que fou el que permetè que el poble gairebé desarmat vencès el cop d’estat feixista de mig exèrcit sublevat, la data gloriosa del 19 de Juliol del 1936. I iniciés un inèdit i encara no igualat procés de col·lectivització completa de l’economia, en la única revolució on llibertat i igualtat s’han retrobat, en el tràgic context de guerra civil i agressió feixista i estalinista internacional.a Catalunya.
Amb els CDR la repressió espanyola no sap on apuntar. Com que només entenen de cacics i tauromàquia, no saben a qui estomacar per vèncer, a qui multar, a qui empresonar. Desenes de milers de ciutadans compartim per igual de manera lliure i oberta la coordinació de les moltes respostes antirepressives i constituents. Estem a tot arreu, i enlloc.
Ajudats a més per les noves eines de comunicació P2P per a una societat wikicràtica dels comuns, entre iguals, lliures, obertes i igualitàries: Open Source Hardware, Monedes locals com les EcoXarxes, Cooperativisme Integral, Monedes P2P socials com el Fair Coin o el Croat, que es planteja per a l’àmbit català; el software i la cultura lliure, les plataformes cooperatives, l’economia alternativa, l’ecologisme, etc.
Personalment, no conec res que s’assembli als CDR al món avui, tret de la Revolució de Rojava al Kurdistan. Als països “occidentals” és gairebé impensable que cap expressió política massiva pugui mantenir-se i vehicular-se sense la intermediació dels partits polítics. El que espanta encara avui a molts tertulians, analistes i polítics catalans clàssics (els espanyols encara no ho han entès prou, com per preocupar-se de debò, com mostra l’acusació fa pocs dies dels “Cabecillas de los CDR”..). Polítics que, com Ponsatí, reconeixen que l’1O els va superar. No a ells, al PDCat, ERC o CUP. Sinó a les formes polítiques clàssiques del SXX. El que de fet era esperable donat el propi significat de ruptura democràtica i superació del vell ordre de l’1O, per vies innovadores, mai vistes, del vot i de la desobediència civil massiva. Amb tàctiques de guerrilla per aconseguir i defensar les urnes i els vots, amb ús del Bitcoin i Blockchain, pilar central del nou Internet P2P, per esquivar el control de l’Estat. I on també de forma singular govern, policia catalana i societat civil vam col·laborar. Potser és això el que també espanta a la resta d’estats, que no ens volen als seus clubs. I el que explica que malauradament, com el 1480, el 1714 o el 1936 sembla que ens ho haurem de fer tot sols, sense esperar ajudes de ningú. Sobretot quan allí fora avui hi tenim Putins, Trumps, Erdogans, Frances imperials, la Xina neolliberal-estalinista, etc. Però països com Suíssa bé que poden, perquè no nosaltres? Una cosa és la inevitable i saludable interdependència en xarxa de totes les nacions i economies del mon. Una altra es la sotmissió i manca de sobirania per voler fer part de clubs d’estats i economies poderoses.
Guanyem o perdem en aquestes actuals batalles amb el neo-franquisme espanyol, ja hem guanyat moltíssim en humanitat, en maduresa política ciutadana i en saber quina mena d’estat no voldríem crear per res del món; fàcil: res que s’assembli a l’Estat Espanyol i la UE. I si mai assolim una República, sens dubte, com va dir Miró el 36, “enlluernarà el món”, perquè començarà des d’un procés constituent, una defensa partisana i un assalt a la Bastilla fet per milions de ciutadans des dels carrers i des d’una transversalitat política completa de les forces democràtiques i decents, de l’extrema esquerra a la dreta civilitzada.
En una inesperada recuperación del espíritu libertario catalán, que culmina magistralmente con la construcción épica de la silenciada Revolución Social Catalana de 1936, o la Revuelta Remença, en 1480, el proceso pasó de la sociedad civil (referéndums de Arenys & co, primeras grandes diadas indepes con millones en las calles), a la esfera política y parlamentaria, y a la movilización coordinada desde dos grandes organizaciones civiles, Omnium y ANC, lo que ya en sí es una gran innovación en relación al entorno geopolítico. Pero hoy encuentra buena parte de su impulso y fuerza renovada en los barrios y en la ciudadanía completamente auto organizada con los CDR, donde no hay jerarquías, presidentas, ni organizaciones centralizadas.
Por supervivencia, por estrategia y por el cercenamiento por parte de la represión española de las estructuras anteriores: Gobierno, Parlamento, Partidos, Omnium y ANC, cuyos líderes están presos, el soberanismo ha creado nuevas herramientas que sólo pueden recordarnos a los Comités de Defensa de la CNT de los años 20 al estallido de la guerra civil. Que fue lo que permitió que un pueblo casi desarmado venciera el golpe de estado fascista de medio ejército sublevado, en la fecha gloriosa del 19 de Julio de 1936. E iniciara un inédito y aún no igualado proceso de colectivización completa de la economía, en la única revolución donde libertad e igualdad se han dado la mano, en el trágico contexto de guerra civil y agresión fascista y estalinista internacional contra Cataluña.
Con los CDR, la represión española no sabe dónde apuntar. Como sólo entienden de caciques y tauromaquia, no saben a quién pegar para vencer, a quien multar, a quien encarcelar. Decenas de miles de ciudadanos compartimos por igual de manera libre y abierta la coordinación de las muchas respuestas antirepresivas y constituyentes. Estamos en todas partes, y en ninguna.
Ayudados además por las nuevas herramientas de comunicación P2P para una sociedad wikicrática los comunes, entre iguales, libres, abiertas e igualitarias: Open Source Hardware, Monedas locales como las EcoXarxes (EcoRedes), Cooperativismo Integral, Monedas P2P sociales como el Fair Coin o el Croat, que se plantea para el ámbito catalán; el software y la cultura libre, las plataformas cooperativas, la economía alternativa, el ecologismo, etc.
Personalmente, no conozco nada que se parezca a los CDR en el mundo hoy, excepto la Revolución de Rojava en el Kurdistán. En los países “occidentales” es casi impensable que ninguna expresión política masiva pueda mantenerse y vehicularse sin la intermediación de los partidos políticos. Lo que asusta aún hoy muchos tertulianos, analistas y políticos catalanes clásicos (los españoles aún no lo han entendido lo suficiente, como para preocuparse de verdad, como muestra la acusación hace pocos días los “cabecillas de los CDR” ..). Políticos que, como Ponsatí, reconocen que el 1O los superó. No a ellos, al PDCat, ERC o CUP. Sino a las formas políticas clásicas del SXX. Lo que de hecho era esperable dado el propio significado de ruptura democrática y superación del viejo orden del 1O, por vías innovadoras, nunca vistas, del voto y la desobediencia civil masiva. Con tácticas de guerrilla para conseguir y defender las urnas y los votos, con uso del Bitcoin y Blockchain, pilar central del nuevo Internet P2P, para esquivar el control del Estado. Montoro aún busca las facturas. Y donde también de forma singular, gobierno, policía catalana y sociedad civil colaboramos activamente, superando al CNI y la represion estatal, que juró durante meses que no habría ni urnas, ni papeleas ni votación. 2,4 millones votamos, y defendimos las urnas desarmados contra sádicos pelotones de policías ultra nacionalistas. Quizás sea esto lo que también asusta al resto de estados, que no nos quieren en sus clubes. Y lo que explica que desgraciadamente, como en 1480, en 1714 o en 1936 parece que nos lo tendremos que hacer todo solos, sin esperar ayudas exteriores de nadie. Sobre todo cuando allí fuera hoy tenemos Putin, Trumps, Erdogans, Francias imperiales, China neoliberal-estalinista, etc. Pero países como Suiza bien que pueden, porque no nosotros? Una cosa es la inevitable y saludable interdependencia en red de todas las naciones y economías del mundo. Otra es la sumisión y falta de soberanía por querer hacer parte de clubes de estados y economías poderosas.
Ganemos o perdamos en estas actuales batallas con el neo-franquismo español, ya hemos ganado muchísimo en humanidad, en madurez política ciudadana y en saber qué tipo de estado no querremos crear por nada del mundo; fácil: nada que se parezca a España y la UE. Y si nunca logramos una República, sin duda, como dijo Miró el 36, “deslumbrará el mundo”, porque nacerá desde un proceso constituyente, una defensa partisana y un asalto a la Bastilla hecho por millones de ciudadanos desde las calles y desde una transversalidad política completa de las fuerzas democráticas y decentes, de la extrema izquierda a la derecha civilizada.
Franco encara és viu, però Hitler ja no
Potser peco d’optimista. Però jo crec que les forces demòcrates i sobiranistes catalanes hem fet ja l’escac i mat a les forces franquistes a Espanya i a Catalunya. El seu Rei esta assetjat per 4 peces, i és només qüestió de temps, i no gaire, setmanes, saber quina serà la peça que el farà caure. La Reina ja l’ha perdut, que era la credibilitat d’Espanya com un estat de dret seriós i respectable. Tothom sap a aquestes alçades, des de Xile fins a Sibèria que Espanya segueix les passes marcades per Turquia: la repressió sense escrúpols ni disimulo de tota la dissidència, començant per la important, com a Turquia, una gran minoria nacional, Kurds o Catalans, indefensos davant les estructures estatals clàssiques que permeten genocidis de les nacions majoritàries, aquí les de parla castellana, a les menors demogràficament. En un laberint sense sortida que fa que si no es respecten les minories per ser un país veritablement demòcrata, aquestes puguin ser exterminades més o menys brutalment, dels Rojinhas, els Palestins o els indis Guatetalmecs, a la repressió lenta i silenciosa de catalans, corsos o saharahuis.
Però que no es limita a les minories nacionals, sinó que afecta també, en l’actual embriaguesa del realisme màgic falangista en que està instal·lada Espanya, a les esquerres. Tothom comença a saber, també des de la Xina a Califòrnia, que la UE ja no és el que era, ni el que diu ser: un espai de drets i democràcia consolidada. Espanya ha aconseguit degradar els estàndards democràtics europeus fins a igualar-los amb Xina, com els ho va deixar clar una delegació xinesa fa dos mesos a Brussel·les, que pot exigir des d’ara a la UE el mateix respecte a la lliure repressió dels “assumptes interns”: Tibet, Taiwan, dissidència, tancament de webs, etc que la UE admet a Rajoy. Espanya ha degradat també Alemanya en encolomar-li el primer presoner polític en dècades, o obligant a Equador a tallar-li Internet ni més ni menys que a un dels primers grans guerrillers demòcrates a la xarxa, Julien Assange, creador de Wikileaks. Ole!
També la premsa i la població d’arreu del mon, tret de la llatinoamericana, que, per l’idioma, només rep la versió d’una de les dues parts, l’espanyola, entén que el que esta passant a Espanya és greu i es un retorn desacomplexat al Franquisme. Que tothom entén ràpidament com inevitable quan es recorda el fals tancament del règim feixista a Espanya amb l’engany de la Transacció del 78, i com els 40 anys de feixisme serviren per esculpir l’espanya d’avui: un país sense esquerres ni intel·ligència; un país on gratant una mica, apareix feixisme pertot arreu, des de la 6a, al Corte Inglés, passant per una setmana santa amb esvàstiques i feixistes adorant un fals Crist. Adorant, de fet, Roma mes que no pas Crist, com és el Catolicisme. És a dir: Patriarcat, Autoritarisme, Jerarquia, Obediència, Poder, on fins i tot el seu fals Deu en fa part.
I bé, com deia, jo ho veig molt guanyat, no només per tot això, que ja comença a permear i trencar el silenci còmplice dels estats, revelats com un club mafiós d’estats que maltracten les seves minories nacionals, espantats pel 2on procés de descolonització interna per vies democràtiques que podria despertar el procés català, on escoltem declaracions solemnes a parlaments com del veí Portugal. Però per sobre de tot, el que sense dubte anuncia una jugada final mestra, ho devem a la inestimable ajuda del CNI i Llarena i la inesgotable fantasia falangista en que estan adormits, protegida pels mitjans del règim a Espanya, fins al punt d’anar aixecant més i més el llistó falangista, tant que cada cop resulta més grotesc, exòtic i injustificable Pirineus amunt.
El CNI va pensar que Alemanya seguiria fidel al pacte entre Franco i Hitler d’Hendaya el 1938. Franco encara és viu, però Hitler ja no. I no només Alemanya haurà de demostrar que te una justícia independent, autònoma del poder polític on Merkel i els grans poders de la UE, bons amics de Rajoy, no podran fer res per aturar la justícia i el sentit comú, dient que un jutge no es pot inventar violència on no n’hi ha, que es com acusar d’assassinat mentre la víctima esta ben viva, sinó que hi ha 3 estats europeus més, aquests si, de democràcies consolidades, no amb constitucions pactades amb el feixisme, que també emetran les seves sentències. Si un es doblegués a les pressions de l’estat espanyol, poc probable, perquè no son Equador, nova colònia espanyola que ha obeït la mare pàtria fent callar Assange, sinó països dignes, els altres 3 el podrien deixar en evidència i posar en entredit el seu sistema judicial. Suíssa ja ha emès de fet una primera sentència: ‘no extraditem per motius polítics’. Aquest ha estat el primer escac seriós, que en un món democràtic ja hauria estat suficient per aturar la degradació falangista d’Espanya. Però no té el poder d’Alemanya. I no només això, sinó que la resolució de l’ONU sobre Jordi Sànchez ofereix ja una base sòlida en el dret internacional on es poden recolzar les defenses d’aquests 4 estats on hi tenim perseguits polítics catalans a l’exili.
Per tot plegat crec que, malgrat els moments difícils que encara vivim, malgrat les agressions feixistes impunes des de l’estat fins al carrer que rebem els demòcrates i sobiranistes, som a poques setmanes de veure com tot l’edifici de cartes espanyol s’enfonsa, per donar una clatellada a l’Estat molt més forta que la que es va endur amb la pèrdua de les colònies americanes, que no serví per canviar el model colonial en l’economia i la cultura que encara arrossega. Aquest cop no només perdrà el diner amb que manté un estat improductiu, oligarca, mediocre, injust, sinó que perdrà tota credibilitat internacional. D’una banda tindrà un deute impagable, del que Catalunya no n’hauria d’assumir ni un cèntim com a resultes de les actituds hagudes contra la població i la nova República naixent, el que portarà Espanya a una nova bancarrota, tradició hispànica junt amb els genocidis culturals, que la treurà del G20 per resituar-la entre les economies 50 i 150. Però a nivell de credibiitat política també s’unirà a les nacions canalles, com deia Chomsky, a nacions poc creïbles i gens democràtiques. D’on se n’haurà de recuperar essent tutelada i dirigida com ho estigueren l’Alemanya o el Japó de postguerra, per les nacions sèries i respectuoses amb el dret, o bé a través del trauma en què estarà submergida Espanya durant una o dues dècades, que esperem porti a la desaparició definitiva i completa inhabilitació política, judicial i mediàtica de les restes del Franquisme que avui governen l’estat, i al ressorgiment d’una espanya progressista i democràtica, que s’avergonyeixi i passi pàgina de debò de la seva història de genocidi i repressió dels últims 5 segles, canviant, per exemple la data nacional per deixar de celebrar un dels majors holocausts. I tornant-se així, finalment, un estat digne amb qui potser poder parlar de bon veïnatge, i d’aliances i confederacions en segons què i segons com, però sabent sempre que caldrà mantenir la prudència davant possible retorns a l’actual mediocritat i mesquinesa política, feta estat.
La partida del Banc de Sabadell i La Caixa, així com d’algunes altres grans corporacions a qui l’estat espanyol ajuda a marxar del país, son bones noticies per a una República que vol néixer. En primer lloc perquè ens diu que una empresa tan ben informada com és tot gran banc internacional, dóna per fet que assolirem la independència. Però sobretot perquè marxen del nostre espai polític, pel seu propi peu, sense que hagin calgut els antisistemes ni una revolució, dos grans poders fàctics financers que creiem ben arrelats al país, i que han fet bona la dita de que el capital no té país. I que, sens dubte haurien posat molts entrebancs a un Procés Constituent que vagi a fons en la reforma també financera i econòmica que tots tenim clar que cal abordar des de la crisi del 2008.
Desplaçant la seva seu social a un altre espai polític, s’aparten dels debats del Procés Constituent a la nova República Catalana relatius als models financers. On han de prendre part els habitants i entitats domiciliades al país. Cal veure-ho, per tant, crec jo, com un entre-Banc menys per a un Procés Constituent social i transformador, que pugui anar a l’arrel, al moll de l’ós, i fer un República nova i veritablement sobirana, des de ben endins, no només amb canvis superficials. Ja que tant ens ha costat assolir la independència, gaudim-la, cuidem-la, ampliem-la, exercim-la i mantinguem-la.
De ben segur l’economia catalana no trigarà gaire a recuperar-se de les repercussions de l’inevitable sacseig que patirem amb aquest divorci traumàtic i no amistós que ara per ara sembla preferir Espanya, i del possible boicot internacional d’alguns grans poders fàctics. Perquè, malgrat l’apocalipsi que ens pronostiquen cada dia, ens hi ajudaran 4 elements decisius: 1. la fi del secular espoli fiscal espanyol; 2. una fiscalitat i despesa pública més racional, eficient i subsidiària. 3. poder invertir en infraestructures com cal; i 4. el no pagament del deute. Que assumirà íntegrament l’Estat Espanyol si segueix com ara, negant-se a cap mena de negociació per a una sortida amistosa. Aquesta és la nostra gran carta. Potser la única de rellevància geo-estratègica a nivell global i d’envergadura. La nostra única porra. Si no reconeixem el deute espanyol, Espanya s’enfonsa. I amb ella cau bona part de la UE. I Catalunya inicia la seva economia sobirana fora de la UE sense el retorn del deute, que suposa un gran percentatge de la despesa pública als països veïns.
Tot això, unit a la sorprenent capacitat d’autoorganització col·lectiva, imaginativa i emprenedora que hem demostrat aquests anys, i la resiliència del poble català forjada amb tantes adversitats històriques, a mi personalment em dóna plena confiança que no trigarem gaires anys a recuperar-nos. I pocs més a fer un esclat positiu, col·lectiu, creatiu i de prosperitat pel fet de poder finalment, després de segles, organitzar la societat catalana a la manera catalana, amb plenitud i sobirania. Més just i més eficient que el model colonial d’ara, com a qualsevol altra nació al món.
Tenint menys dependència de la banca global i amb la implementació de propostes com les que comparteixo tot seguit, la nostra independència podria ser molt més veritable i profunda, no a mitges. Independents de Madrid, però també de Brussel·les i Frankfurt, que ens han decebut ara que ens acaben de mostrar el seu poc respecte per drets polítics bàsics a l’hora de la veritat. Independents també de molt poders financers globals.
Enlloc de la UE podríem integrar-nos a l’EFTA, per assolir molta més independència econòmica, així com en altres àmbits com l’acollida de refugiats o les relacions internacionals i humanitàries. Un espai integrat per països nòrdics de democràcia social consoilidada, però alhora més lliures i sobirans que els integrants de la UE. Dependents de majories socio-politiques que potser estan, com ara, molt allunyades del nostre centre polític, però en canvi, com amb Madrid, determinen la nostra realitat diària i el nostre dret a decidir. El mantra de que és inevitable que les societats vagin perdent sobirania econòmica i financera, ja ha estat desmentit pel Brexit i la prosperitat, sobirania i democràcia social de països com Noruega o Suïssa. Es pot gaudir de plena sobirania i estar alhora perfectament integrat i interconnectat amb l’economia global. És només una qüestió de més o menys autogovern i sobirania en els afers decisius. Una independència de segon nivell. Per poder decidir en afers que potser s’avancin o es diferenciïn molt del nostre entorn. Com quan Catalunya creà el primer sindicat, el Remença, reconegut per l’ONU, el 1440. Quan fem amb ell la revolta remença que acaba amb els mals usos del feudalisme, segles abans que els països del continent i Castella; o quan es fa la única revolució comunista llibertaria al món, el 1936, després de vèncer l’exèrcit feixista als carrers, que socialitza i col·lectivitza completament l’economia en pocs mesos, com mai fins ara en cap altre indret del mon.
L’únic possible argument en contra, que paradoxalment pot ser el que ens regali un dels nostres únics aliats i padrins necessaris per entrar al selecte club dels estats al món, és que en un món de petits estats, les grans corporacions poden tenir massa poder. Això es el que defensa el polèmic ex-agent de la KGB i cèlebre conspiracionista Daniel Estulin, i altres veus que veuen en el Brexit una manera de debilitar la UE, recolzada per Silicon Valley i al costat de Trump. Un perill que pot compensar-se també amb aliances internacionals i confederacions, i amb l’ús d’eines P2P com les que exposo aquí. Independències que no trenquen, com en la separació amb Espanya, cap vincle que no vulguem trencar en qualsevol altre camp. Només la pèrdua de sobirania.
La partida del Sabadell i Caixabank pot obrir nous escenaris molt fèrtils a la innovació en models més justos, socials, descentralitzats i sostenibles d’economia i finances. Avui existeixen una infinitud de noves invencions econòmiques i financeres alternatives, moltes d’elles ja plenament consolidades. Que si la nova República Catalana acull per fer del país un indret per implementar-les i experimentar-les -com de fet portem fent des de ja fa segles- podríem convertir-nos molt fàcilment en un nou Hub global de la innovació financera P2P per al SXXI.
Hervé Falciani comentava fa uns mesos en una entrevista a Catalunya Radio que la única esperança per poder escapar a la servitud a la que estan sotmeses les nostres democràcies dels poders financers, com vam veure fa poc a Grècia, i dels entramats de corrupció sistèmica que ell va ajudar a desvelar, passa per l’ús de sistemes bancaris P2P basats en el Blockchain, com el famós Bitcoin. I millor encara si és amb models més socials, com Fair Coin, que ell recolza públicament, desenvolupat per un català a l’exili: l’activista Enric Duran, famós pel seu acte de desobediència financera a bancs com el Sabadell, justament. I que, junt amb moltes xarxes internacionals de hackers, activistes i economistes alternatius ha creat el Bank of The Commons i Fair Coop.
En Duran és algú a qui caldrà amnistiar quan proclamem la República perquè ens ajudi a crear un sistema monetari com els que ha col·laborat a crear amb la Cooperativa Integral Catalana, junt amb milers dels seus socis i activistes que l’han construït de forma cooperada i assembleària eines com CASX, una coop d’estalvi amb euros sense interessos; la CAC, un sistema de distribució d’aliments amb moneda social que cobreix tot Catalunya; Coopfunding, Calafou, una colònia col·lectivitzada a l’Anoia i moltes més eines per a una economia autogestionària, P2P i social.
Propostes com aquestes podrien ser la base de noves economies que portin la revolució P2P que hem viscut en tants camps, com l’informatiu, que en ha permès que a diferencia de fa poc anys haguem pogut votar, disposar d’imatges i informació sense dependre d’una sola font (No-DO) o d’un oligopoli informatiu (1978-2000) de mitjans privats i públics per informar-nos. La societat peer to peer i les eines TIC 2.0 son les que ens han permès arribar a la República, i no hi poden faltar un cop hi siguem. Tant en els processos polítics wikis, com en una economia més avançada, també amb base wiki, social, P2P, amb ús del Blockchain -amb el que ja haguéssim pogut votar més segurs i millor al 1O. A diferència de fa uns anys, aquestes eines ja es poden usar de forma massiva i segura, i no son quimeres.
A més, a Catalunya milers de persones resolen ja avui part de la seva economia amb monedes socials locals, com els usuaris de les 20 ecoxarxes arreu del país, la Turuta de Vilanova, la moneda corporativa local EcoGir, la proposta EuroCat, més pensada per per PIMES com el famós WIR Suïs; les propostes de moneda per a la Xarxa d’Economia Social Catalana, on conflueixen bona part d’aquests col·lectius, o els molts bancs del temps, cooperatives de consum i moltes altres alternatives de l’economia social i P2P com les CAF, Comunitats Auto Finançades, el Crowdfunding, el Crowdlending, etc.
Podria fer-se també una gran banca pública, al servei de la societat, i no parasitant-la financerament. Que no extorsioni el nostre govern ni l’ofegui a interessos; així com a la resta de l’economia productiva. Per ajudar a impulsar l’economia i contenir-ne els fluxes; amb criteris i finalitats socials i de banca ètica o inversió responsable.
Podríem retornar al model de caixes locals clàssiques, tombades pels grans poders financers europeus. Inclús admetre els nous poders financers corporatius com Google o Amazon, que no son cap meravella, però si millors que els bancs centrals actuals.
L’Euro pot seguir sent important a l’economia, però no com ara, de forma exclusiva, sinó complementària amb tots aquests altres nous mètodes financers i de pagament, que veiem aparèixer i consolidar-se al mon sencer. Com ja ens passa avui als que som usuaris d’algunes d’aquestes iniciatives. Amb l’Euro, si Espanya ens ho permet i no ens bloqueja als espais internacionals. I si ho decidim en referèndum després del debat social corresponent. O tornant a una moneda nacional per guanyar encara més sobirania, la monetària, i per tant més i millor independència.
Per tant, s’obren tants nous universos fantàstics, tan més enllà del que avui coneixem, que per favor, guanyem la independència! I deixem de parlar de Franco, porres, repressió, inhabilitacions, crims de sedició, odis, banderes, orígens familiars, crits a ràdios i televisions. I comencem a parlar de política amb un Procés Constituent ampli, transversal, profund, intersectorial que pugui abordar un nou model de finances, com ja es va fer als congressos per la nova economia catalana revolucionària el 1936. Deixada a mitges per la violència dels pares i avis dels que avui ens governen a Espanya i ens volen sotmesos. Però havent assolit l’economia més socialitzada del món, que avui podríem recuperar en una versió actualitzada gràcies a la Revolució de la Informació i a totes aquestes noves eines. Creant una bona síntesi de la saviesa col·lectiva dels nostres avis i besavis, i dels motius per als que van lluitar i donar la vida milions d’ells al llarg dels segles: per a un alliberament nacional, que molt sovint ha anat de la mà d’un alliberament socio-econòmic. Igual que la repressió en contra també ha coincidit en sentit contrari. Els ho devem, i està a les nostres mans fer-ho. Per somiar-te completa, com escrigué Pere Quart en abandonar el país violentament, i cantà Llach a Corrandes d’Exili.
Dídac Costa
Sociòleg i activista. Membre d’Ecoxarxes, CIC, FairCoop, Ecovilamat.
Didac S.-Costa a Facebook
Comprender Venezuela en Chile
El problema de España es que no tiene cloacas ni prisiones suficientes para que quepamos los 2,5 millones de catalanes, un tercio de la población, que queremos ‘violentar la ley con el órdago separatista’ y hacer algo tan peligroso como es votar.
Hoy van a tener que asustar y represaliar a 500 de los 1000 alcaldes catalanes, que apoyarán explícitamente el referéndum del 1O en un acto público, a pesar de las amenazas también explicitas del presidente y el virrey. También van a tener que apresar a la mayoría absoluta de los diputados del Parlament Català, que también es pro referéndum y encima, pro independentista. Pero la cobardía de España, a pesar de tanta chuleria torera de boquilla, hace que se vayan llevando y que amenacen personalmente a los políticos y funcionarios encargados de hacer los trámites a los que les obliga su mandato electoral, en lugar de prohibir sus partidos, 3/4 partes de los votos aquí, como deberían hacer si creen en sus propios argumentos.
El problema inicial de tanto despropósito y de este inevitable divorcio entre Catalunya y sus voluntades democráticas y España y sus voluntades autoritarias de gozar más años de su derecho de conquista sobre su cortijo, nuestra tierra, lengua, libertades y constituciones que datan del SX a XIII, comenzó con la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut. Ese fue el golpe de estado, eso fue violentar la ley, eso es lo que fue claramente ilegal, ese fue el quiebre de la convivencia que “nos dimos” con la Constitución del 78, en el origen de los tiempos, en ese pretendido Big bang Español, antes del cual no había vida humana tal como hoy la conocemos y nada que recordar ni entender…Tras esa sentencia vivimos en una grave irregularidad legal, bajo un estatuto que no ha sido aprobado por la población como determina la sacrosanta Contitucion, esa que, junto a las fronteras, fue transmitida en piedra por Dios a los padres falangistas de la patria. 
Y a nivel histórico, sociológico y político, eso es lo que marca el fin de los mil intentos de Catalunya de tratar de encajarse en las incompetencias y el nacionalismo central asimilacionista y supremacista de España, compartido incluso por buena parte de sus autoproclamadas izquierdas y pensadores (salvo Ramon Cotarelo, la única excepción a tanta estupidez interesada).
Esa sentencia demostró que eso no es posible, ni siquiera cuando el Estatut fue discutido, votado, aceptado en Cortes y Parlament tras ser recortado, y pasar todos y cada uno de los mil trámites legales. Tras eso, que demostró que España no nos quiere como somos, sino como ellos quieren que seamos, sólo queda el divorcio. Y el único argumento de España es que el divorcio es ilegal.. au va, mala suerte, España, a por otras colonias, Catalunya ya se va, ya se cansó de tanta idiotez proclamada con orgullo y hombria torera.
Evidentemente cuando tanta gente incumple una ley, es la ley la que está fuera de lugar, no la gente. A no ser que estemos y que aceptemos estar bajo modelos autoritarios. Que es lo que es España en varios campos, pero muy especialmente en lo territorial, soñando con esa Francia que sí fue capaz de borrar del mapa para siempre las demás lenguas y naciones de su territorio de forma tan eficiente que, como España con indioamérica, siguen creyendo que es signo de civilización y cultura. O esos tiempos gloriosos en los que España si logró borrar de la humanidad mil lenguas y culturas para imponer el castellano en varios continentes. Fiel a su proyecto político secular: cuando España, la España de derechas que es la única que hemos conocido y a la que muchas izquierdas dan su apoyo, se topa con otra cultura, idioma y sabiduría que le permitiría crecer, avanzar y dejar atrás el antiguo régimen en el que está anclada, en lugar de aprender algo, ni que sea un plato de cocina, mejor exterminarla por si acaso, sin ni siquiera leer uno de sus libros antes.
Infelizmente eso también es válido España adentro, hacia sus izquierdas, como ocurrió con esa breve España Republicana o revolucionaria de los 30. Su mejor poeta, asesinado, su mejor pintor, exiliado, su mejor músico, exiliado, las mejores mentes y corazones, aun enterrados en cunetas sin identificar o viviendo en Francia, siendo la “muerte a la inteligencia” de Franco y a los rojos separatistas los cimientos sobre los que se asienta la actual restauración borbónica, que sólo fue posible tras negociar olvido e impunidad. En esa constitución que hicimos “todos”, como tanto se repite, lo que revela que también estuvieron presentes, y con las pistolas sobre la mesa, los fascistas; algo impensable en un país verdaderamente democrático, con una verdadera transición, que recién empezó anteayer con la ley que solo en catalunya anula las 65.000 falsas sentencias franquistas, aprobada por unanimidad del Parlament, y que no se espera en España, donde el mismo dia el rey daba una medalla a un ministro franquista. Esa invitación a los fascistas se proclama como una victoria, un honor, como algo necesario. Dejando a entender que nunca dejaran de ser fascistas de corazon, asi que estamos obligados a aceptar sus condiciones, que en este caso pasan por la eterna indivisibilidad de la patria, “voten lo que voten” los catyalanes, como dijo en su lecho de muerte el fascista al jefe de estado, el rey emérito..
Para ver de cerca el tipo de amor que España tiene por Catalunya, sólo hay que hacer una pregunta: ¿Por qué les resulta tan claro que una Catalunya independiente estaría fuera de la UE? O en palabras de Margallo, vagando por el espacio sola por los siglos de los siglos.. Eso lo responde y lo aclara todo .. Porque España va a bloquearlo siempre y con todas sus fuerzas.. ¿Qué tipo de amor es ese .. ? el de “la maté porque era mía”.. Ole, ole .. A ver si con la independencia de Catalunya España aprende y crece un poco para empezar a asimilarse a una democracia.
12 Octubre, día de la Resistencia Indígena
12 de Octubre 2016
Día de la hispanidad. Vergonzosa celebración del genocidio físico y cultural, de la imposición, el autoritarismo, el colonialismo más salvaje y un nacionalismo supremacista, sin ni siquiera motivos, mas allá de ser uno de los países con los mejores toreros del mundo. Bochornoso día para quienes aún, queriéndolo o no, cargamos con nosotros el deshonroso pasaporte y DNI español.
Imaginemos por un minuto que Estado Islámico consigue imponer el terror y su proyecto en Europa. Que asesina a 100 millones de europeos, degollando mujeres y niños y quemando aldeas. Que borra del mapa para siempre sus mil años de lenguas, culturas y religiones. Que no deja rastro de sus monumentos romanos, griegos, románicos, góticos, barrocos, de todo su arte milenario, como intentaron en Palmira. Que logra imponernos su terrorífica y falsa guerra santa, bajo amenaza de degollar y esclavizar niños y mujeres. Imaginemos que pasan los años, los siglos y esas terribles matanzas son normalizadas y llamadas civilización y en los libros de historia el “descubrimiento” de Europa. Y que Isis se enorgullece de que el árabe sea desde entonces una de las lenguas más habladas del mundo. Imaginemos por último, que Isis no sólo no aprende ni rectifica en nada, sino que celebra esas fechas con desfiles militares y que continua imponiéndose con la misma soberbia sorda a sus vecinos, queriendo aun imponerles su lengua y costumbres.
¿A alguien le resulta familiar? Eso es España, eso es lo que se celebra hoy. Vergüenza. Genocidio. Nacionalismo supremacista y chulesco. Por supuesto, nada que celebrar, todo a llorar.
Más aun cuando vamos comprendiendo que la cultura indioamericana diezmada y destruida es y era mucho más sabia que la nuestra. Y que es adonde llegan los sectores más avanzados de nuestra “cultura occidental”: agroecologia, permacultura, circulo, consenso, comunidad, plantas maestras, comprensión del orden y de la red de la vida, vida simple y gestión eficiente y respetuosa del territorio y de las demás formas de vida. Vivir In-Dio, en Dios, y no perdidos y desconectados como en nuestras ciudades.
Y se llora aún más cuando se comprende que buena parte de ese genocidio fue para negarnos, para borrar del mapa, esa forma mucho más sensata y armonizada de vivir en este planeta. Ganaron y montaron su “civilización” los que mataron y esclavizaron para robar el oro, los hooligans; perdieron aquellos a quienes les bastaba el oro que les relucía del sol, los sabios. Y en este planeta vivimos, donde los malos ganan y consolidan sus vergonzosas victorias, y donde los buenos sólo ganan en las películas.
España celebra como día nacional una victoria militar, que fue una derrota moral, aun disimulada. Catalunya celebra una derrota militar que fue una victoria moral, la resistencia sin rendición al genocidio de un pueblo, hasta el último niño capaz de cargar un fusil (como en 1938). Y lo sigue siendo a cada año que pasa.
For those able to understand dutch, here is a long interview about some of the projects of the Catalan Integral Cooperative, to be able to live without state and capitalism through the creation of libertarian cooperativist structures
mostres del colonialisme intern del nacionalisme francès
A l’escola d’Aiguatèbia, a la Catalunya Nord, encara trobem aquesta mostra del colonialisme nacionalista francès. “Parleu francès, sigueu educats”. Del capritxós i innecessari genocidi cultural característic dels nacionalismes agressius, supremacistes i expansius com el francès o l’espanyol.
Genocidi cultural encobert en una falsa igualtat republicana, que no és més que voluntat d’homogeneïtzar i esborrar del mapa humà global les altres llengües i nacions al territori conquerit. Això si, per fer ne museus, restaurants de menjar català, occità, basc o bretó i vendre souvenirs tot seguit. I del que encara la majoria dels francesos se senten orgullosos i consideren un signe de civilització. Com Espanya amb indiamèrica.
Una Catalunya Nord, que era la meitat del territori català des de 800 anys enrere, el 20% quan espanya ho cedeix a França el 1648, amb la segona ciutat mes gran, Puigcerdà, que no sentireu mai reclamar a Espanya com si fa amb el tros de pedra de Gibraltar. Les fortifiacions de Vauban a Mont Lluis, Prats de Molló o Vilafranca del Conflent per prevenir un possible atac de catalans o espanyols per recuperar el territori perdut amb el Tractat dels Pirineus, encara estan per estrenar. Nacionalisme espanyol, com el francès, tan obstinat a destruir i assimilar les nacions no castellanes o parisenques, que perden el mon, la raó, la justícia i la democràcia de vista… I deixen perdre tresors culturals de la humanitat com la cultura occitana, amb un dels primers renaixements, catalana o bretona, en nom d’un capritxós nacionalisme agressiu d’un sol país, una sola llengua, una sola cultura.. On els nens que parlaven català, occità o bretó a l’escola encara els pegaven, fins fa 30 o 40 anys.. El dia que creixem i avancem com a humanitat, això estarà prohibit i tanta injustícia serà restaurada. Quan trigarà França a admetre i demanar perdo per tant latrocini cultural?
À l’école d’Aiguatèbia, au Conflent, on trouve encore cette montre du colonialisme nationaliste français. “parlez français, soyez propres”. Du capricieux et innécessaire génocide culturel característique des nationalismes agressifs, supremacistes et expansifs comme le français ou l’espagnol.
Génocide culturel caché derrière une false égalité républicaine, que ce n’est rien d’autre que la volonté d’homogeneïzer et effacer de la carte humaine globale les autres langues et nations au territoire conquerit. Pour en faire après musées, restaurants de cuisine catalane, occitane, basque ou bretonne et vendre souvenirs. Une colonisation interne et extérieure de laquelle encore la plupart des français se sentent fiers et conssidèrent un signe de civilisation. Comme l’Espagne avec indio-amerique.
La Catalogne du Nord réprésentait, comme a Euskal Herria, la moitié du territoire catalan depuis 800 ans. Le 20% quand l’Espagne l’a cedé à la France en 1648, avec la deuxième ville la plus grande de la Catalogne, Puigcerdà, que vous n’entedrez jamais à l’Espagne réclamer comme si fait avec le morceau de pierre de Gibraltar. Les fortresses de Vauban à Mont Lluis, Prats de Molló ou Vilafranca du Conflent pour prévenir une possible attaque de catalans -sans armée- ou espagnols pour regagner le territoire perdu avec le Traité des Pyrénées, encore sont pour étrenner. Nationalisme espagnol, comme le français, tellement obstiné à détruire et assimiler les nations pas castillanes ou parisienes, qu’ils perdent de vue le monde, la raison, la justice et la démocratie … Et ils se permettent même d’effacer des trésors culturels de l’humanité comme la culture occitane, où on trouve une des premières renaissances au SXIII et le dernier prix Nobel d’une nation sans état, Frederic Mistral, la catalane ou la bretonne, au nom d’un capricieux nationalisme agressif d’un seul pays, une seule langue, une seule culture.. Unitarisme autoritaire et genocide culturel, au nom de la République. Où les enfants qui parlaient catalan, occitan ou breton à l’école étaient frappés encore il y a 30 ou 40 années..
Le jour où on grandira et on avacera comme humanité, ces ataques au corps human globale seront interdits, et autant d’injustices sera restaurée. Combien de temps prendra la France à admettre et demander pardon pour tellement de latrocine culturel? Combien doit-elle encore croître en culture pour comprendre ces agressions à la diversité culturelle humaine? Par l’instant cette colonisation interne continue impunement avec le changement de nom du département par Occitanie, conscients à Paris que celle là est une nation beaucup mieux exterminée que la catalane. Mais heureusement il y a des protestes sur cela, que, peut etre comme en Espagne, peuvent faire grandir l’indépendentisme catalan en France aussi. Et des villes encore résistantes comme Vallestàvia, où un veteran indépendentiste catalan m’a dit que un fois qu’on gagne la République Catalane au sud, ils viennent derrière, possiblememnt avant que les valenciens…http://www.lavanguardia.com/…/occitania-pays-catalan-cambio…
Pillados in fraganti el ministro de interior y el fiscal anticorrupción conspirando desde las cloacas del estado, de las que todo forma parte, policía, fiscalia, ellos dos, presidente del gobierno,panfletos de Madrid, e incluso sus amigos falangistas Lara de Planeta con sus estructuras para-policiales. Grabados mientras planeaban conductas de alta traicion que revelan un uso 100% franquista del estado. La filtración yo diria que todo apunta a que es un telefono mobil pinchado por la inteligencia de Generalitat, pues De Alfonso es un funcionario de ella, y quién sabe si ya fue colocado en su puesto, con un mobil de trabajo pinchado, esperando que sucediera lo que hoy todos sabemos. Lo que seria una jugada maestra, y plenamente legitima de las estructuras policiales catalanas. Y un jaque mate brillante. Pues esta conspiración de estado contra un legítimo independentismo catalán, poco corrupto, por desesperación de estos dos delincuentes, es un torpedo en la linea de flotación del unionismo y del estado español en su conjunto. Es la ultima estacada antes del hundimiento y la completa pérdida de credibilidad. Es el desliz de agresividad e ilegalidad flagrante y evidente que hacia falta para que una de las dos partes perdiera la batalla entre el nacionalismo español, colonial, supremacista y genocida cultural totalitario, autoritario e ilegal; y el catalán, ciudadano, democrático, legítimo, progresista y necesario. Un autogol que demuestra como vivimos en un estado estafa, un estado vergonzosamente pre democrático; cómo el franquismo sigue intacto en su esencia. que es lo que Catalunya necesitaba para probar el juego sucio y antidemocrático estructural, ministerial, para poder acudir a los espacios de arbitraje europeos para resolver el conflicto de soberanías Catalunya -España. Porque , aunque no exista aun el Tribunal de los Pueblos que ponga freno a la impunidad de los estados imperio que aniquilan pequeñas naciones a la carta, si existen unas mínimas garantías democráticas en la UE que esperemos no sigan cerrando los ojos ante tanto fraude democrático, aunque provenga de uno de sus socios.
http://www.directe.cat/noticia/510290/quin-personatge-fosc-hi-ha-darrera-del-gal-mediatic
tras las elecciones españolas 2016
¿pero cómo es posible que haya tanto facha idiota en españa..? porque votar en masa a un pp tan corrupto, tan franquista, tan inútil.. es para emigrar .. es cierto, Franco lo dejó todo atado y bien atado .. con una eficaz limpieza intergeneracional de las izquierdas y de la inteligencia en España .. con estos resultados, ya no hay quien entienda la sociologia politica de este estado … ya he oido a 3 o 4 amigos con ganas de emigrar para olvidarse de este país con tantos franquistas tan impunes, legal y políticamente .. comienza a ser insoportable.. el impuesto al sol, la ley mordaza, wert, el fernandez gate, los casos gurtel, bárcenas, papeles de panamá, los mil concejales imputados, el uso franquista y oligarca de las instituciones, el nacionalismo español agresivo y culturalmente genocida … ¿cómo es posible que 10 millones de españoles no pasen factura a todo esto..? es absurdo .. parece un mal chiste y una estafa .. y espero que este inmovilismo estructural de la politica española acelere el divorcio con catalunya y el inicio aquí de un proceso constituyente para una república mucho más a la izquierda.. la gran tragedia de este estado, es que dos de las regiones más progresistas del continente, euskadi y catalunya, deban convivir a la fuerza dentro del estado més conservador, inmobilista, vinculado al fascismo del SXX y pre-liberal de europa..
DidacCosta's Blog 