a un any de l’1O

Un any després, tot va quedant més clar, malgrat tot, malgrat les ferides, les decepcions, les tristeses, les presons i querelles, malgrat els miratges de l’espanyolisme d’estar guanyant-nos, mentre es van apartant del planeta i del segle on som.

L’1 d’Octubre del 2017, Espanya no només va perdre per sempre més Catalunya, la primera, última i mes rentable colònia espanyola, sinó a ella mateixa, la seva credibilitat com a estat democràtic, europeu i respectuós amb els seus ciutadans i les seves minories. I des d’aleshores va deixant al descobert la falsa transició amb la que se suposava havia deixat enrere el règim franquista, revelant-se només com una reforma del règim, que des de fa un any ha tornat de ple a premsa, policia, judicatura, política i monarquia.

La majoria dels ciutadans espanyols segueixen adormits en un vergonyós i racista “a por ellos” que ha creat la frontera més gran que mai hi ha hagut en dècades entre els pobles catalans i els castellans, deixant clar quin és el plantejament estructural de l’estat espanyol, quina és la realitat colonial del que que se’n diu Espanya. Un poble adormit, hipnotitzat i manipulat, sense una veritable esquerra, gràcies a la feina còmplice d’uns mitjans de comunicació espanyols intoxicats i desvirtuats del tot pel seu biaix ultra nacionalista (“La unidad de españa está por encima de la verdad”, director d’ABC). I per una educació estructuralment torera i racista, com demostra que la data nacional sigui l’inici del major holocaust i genocidi ultra nacionalista i catòlic al mon, el 12O, o que el dictador feixista segueixi en mausoleus i entre jutges, policies, militats i polítics. Tan desapareguda està l’esquerra espanyola, que ni tan sols critica o se sorprèn de que Julien Assange, ni més ni menys, un dels nous herois globals per la democràcia, hagi estat silenciat per Espanya pel seu recolzament al cas català.

La justícia espanyola somnia encara en l’autarquia dels SXIX i XX, del règim franquista, de les independències com tan ens diuen que ja no existeixen i com nosaltres no la volem: aïllada, autàrquica, arbitrària, totalitària, sinó en xarxa, respectuosa amb el seu entorn democràtic. D’on no només en demani diners per fer carreteres, sinó que també acompleixi i acompanyi uns mínims democràtics i de justícia, que dia a dia els jutges falangistes espanyols van fent desaparèixer, situant Espanya entre els estats més mesquins com Turquia, Rússia o Birmània.

Però passat un any, Espanya es revela com un estat decadent i en crisi. Crisi ètica, moral, estructural, social, de convivència entre els seus pobles, democràtica, judicial. I Catalunya, encara sense estat propi, es demostra com més que mereixedora d’assolir-lo. Per deixar d’estar sotmès al jou espanyol, que des de fa 4 segles no vol de nosaltres més que els diners i el complet genocidi com a nació i cultura, i la plena assimilació castellana, igual que les cultures indiamericanes. I per mostrar al mon, com ja ho va fer el 1480, el 1640, el 1700 o el 1936 com podria ser un mon més democràtic i just, mes digne, més progressista i modern, més lliure i igualitari. Tant, que es això mateix, com el 36, junt amb no donar-los la sang i la violència que ens demanen i com correspon a qualsevol canvi de fronteres fins avui, i junt amb la capacitat de fer la major acció de desobediència civil pacifica mai vist contra el propi estat i la pròpia policia, que es revela colonial l’1O, el que fa que la resta de màfies estatals no ens vulguin al seu club. Podríem millorar i aprofundir la democràcia, no tenim ultradretes com tot altre estat veí, podríem generar una via democràtica per a canvis de fronteres, un nou procés de descolonització interna de les 5000 nacions oprimides en 200 estats imperials, podem desobeir lleis injustes de forma massiva, no som un poble mesell, i per tant no ens volen amb sobirania, ens prefereixen, com durant el SXX, sotmesos a un regim autoritari injust.