DidacCosta's Blog

O resultado das eleiçoes no Brasil nao tem a menor importância.
Ese é um pais governado por 4 coronéis, 4 grandes fazendeiros e uma familia com o completo controle dos meios de comunicaçao.
Pouca diferencia faz se o PT, a Marina Silva ou outros controlan um pouco a politica nacional, como ja temos visto em 10 anos de achar que haveria alguma mudança com Lula e Dilma.
A unica mudança é no glorioso pasado combativo e trabalhador de ums ou outros, nao nas suas decisoes de presente. Que seguem o mesmo modelo colonial de pais de sempre, e olham com distancia e medo os paises bolivarianos vizinhos, que é a unica política que realmente faz uma diferença na America Latina e no mundo, e que nada mais é do que uma socialdemocracia honesta -nao umas siglas vazias, como a socialdemocracia europea ou brasileira.

Entrevista mia en castellano de 40 minutos sobre todo lo que andamos haciendo: EcoXarxes (EcoRedes), Cooperativa Integral Catalana, Colonia Colectivizada Calafou, Open Source, Processos Bolivarianos i Cultura Eco-Libertaria en una radio bolivariana de Tarragona. Lunes, 17 de Marzo 2014
http://www.ivoox.com/entrevista-a-didac-costa-audios-mp3_rf_2931946_1.html

Ara que la Veneçuela chavista està com el Xile d’Allende el 1973, amb cues, desabastiment, interferències de la CIA i les oligarquies, violència, desestabilització, premsa global hostil, què esculls recolzar?

La singular i inspiradora (i tant necessària a casa nostra) revolució democràtica bolivariana, amb les seves moltes dificultats, crítiques constructives, reptes, mancances i enemics, entre d’altres, els qui ens governen aquí a casa. Una revolució escrupolosament democràtica, governada per la voluntat popular i amb una indiscutible profundització democràtica i millores socio-econòmiques en molts àmbits.

O bé un més que probable feixisme, com fou en l’anterior breu cop d’estat antichavista de 2002, que pot acabar com gairebé sempre ha acabat a Amèrica Llatina, amb una terrible repressió armada sobre els amplis sectors progressistes i populars del país?

Si la Veneçuela post chavista acaba, com a Xile 1973-1989 amb una llarga dictadura genocida de dretes, podràs aguantar la responsabilitat d’haver donat suport a l’actual intent de cop d’estat? Pensa-ho. I recorda Xile.

La asesina y totalitaria derecha golpista venezolana, teledirigida como desde hace 200 años desde Washington, vuelve a preparar el terreno y el entorno necesario para un nuevo golpe de estado, esta vez sin Chavez. Por cuarta o quinta vez, aparte del golpe y el intento de magnicidio abortado por el pueblo en 2002, con 7 víctimas (ver “La revolucion no será transmitida”, you tube).

Aunque haya muertos, suyos o chavistas, aunque lleven al pais a la guerra civil, aunque deban ir de la mano de la CIA, no importa. Bajas colaterales desde la óptica de quien dirige este o anteriores teatros parecidos, desde el cento de toma de decisiones, en Virginia, USA, sede central de la CIA.

Igualito a Chile 1973, Nicaragua, Vietnam, Cuba, Corea, etc. Que es donde uno puede, si quiere, aprender lo necesario para entender Venezuela hoy y estos ataques.

Sólo les importa regresar, de la mano de la CIA y de algun vendepatria comprado y prefabricado con gorra de béisbol, al modelo de sultanato petrolero que fue Venezuela en el SXX. Principal fuente de ingresos de la Standard Oil, que poseía el 50% del PIB norteamericano, a la vez que un pais que con 10 a 15 millones de habitantes tenia un 80% de pobreza siendo el 4º productor mundial. La Arabia Saudí sur americana.

Eso y el “caracazo” de 1989, con 3.000 muertos en 3 dias por la policia de Carlos Andrés Perez para implementar los planes de ajuste del FMI -que disparaba a discreción durante una revuelta popular desde motocicletas armadas-, es lo que explican el Chavismo.

Y por tanto, las partes silenciadas y ocultadas a la opinión pública global por los medios financiados por Repsol, Telefonica, Santander, etc. Los verdaderos enemigos, aqui y allá, de la democracia. Los amos del mundo, que en pocos lugares del planeta encuentran frenos, como sí tienen en Venezuela, Bolivia o Ecuador. No en España o Europa, por supuesto, donde gobiernan sin vergüenzas ni límites lo que aqui llamamos democracias. Mientras sea así, no entenderemos el profundo significado de las democracias bolivarianas -o su intento y voluntad.

Se prepara un nuevo golpe para tratar de poner fin, como en Chile 73, España 36, Nicaragua o Vietnam, a formas distintas y más justas e igualitarais de sociedad, que puedan inspirar otras naciones. Votadas, en este caso, democráticamente por el pueblo durante 14 años, en elecciones vigiladas con lupa por el mundo entero, y con referéndums revocatorios a medio mandato, que hoy aqui echarian al PP de muchos de los lugares que gobierna.

En América Latina como en España, madre patria, las derechas son así. Cuando gobiernan, lo hacen de forma autoritaria, caciquista, como caudillo en su cortijo, como hace hoy el PP aquí, como han hecho siempre las derechas latinoamericanas, política, militar y económica. Cuando no, si se lo impiden los votos, mediante golpes de estado y desestabilización como en 1936, para lograr el poder y retenerlo violentamente con 40 años de fascismo.

¿Por qué no se limitan a votar como todo el mundo, y a aguantarse, como nos ocurre aqui con la mayoria absoluta del PP, cuando la opción que uno quiere no gana en las urnas? ¿Porque no dejan tampoco votar al pueblo Catalán sobre su voluntad de organización política? Pues porque no tienen tradición ni honestidad democrática. Sólo la aparentan y la usan para sí. Para sus intereses de clase oligarcas -y en el caso del PP-PSOE, del nacionalismo español.

Confiamos en la fuerza y la sabiduria del pueblo venezolano para evitar otra atrocidad más del imperio global en esas tierras. Dispuestos a defender, desde aquí o allá, la revolución contra el fascismo, para devolver el favor a quienes lo hicieron desde todo el mundo en la España de 1936.

Y la Plaça St Jaume de Barcelona nunca debería ser usada como pasó ayer para pedir golpes de estado contra democracias, sino democracia y justicia social.

(Comentarios antichavistas y mentiras no son bienvenidos en este blog. Que hagan campaña golpista en los suyos, en todo caso. Sólo argumentaciones honestas, bien informadas, bien elaboradas y veraces. Pero como eso es altamente improbable desde esa opción política, mejor ninguna)

Salut!

Un nou saqueig de la dictadura dels banquers s’abat sobre un poble europeu: Xipre. Els treballadors pagaran, sense que ni tan sols se’ls hagi consultat, la febre financera local, darrera la qual, com és habitual, hi ha la banca centre europea; els interessos de la qual, com és habitual, s’anteposen als de les majories socials. Fins a l’extrem de confiscar part dels estalvis dels ciutadans per subsidiar un sector especulatiu i irresponsable, i alhora totpoderós.

Podem dir-li a això i a la resta d’abusos que patim diàriament de la banca, democràcia? Semblem més aviat esclaus d’una oligarquia de banquers. Cal que ens ho diguin més clar perquè ho entenguem?

Això ja no passa a Veneçuela, passava. Chávez va parar els peus a aquesta mena d’abusos sobre les majories socials per part de les oligarquies industrials, financeres i mediàtiques, tant nacionals com internacionals. I és precisament pel fet d’haver combatut amb tanta eficàcia els tradicionals poders oligàrquics, obeint al mandat democràtic rebut en 14 ocasions amb àmplies majories, que és atacat sense pietat per les nostres oligarquies i els seus mitjans de comunicació, no gaire diferents a les d’allí.

Autoritari? Dictador? Chávez no va renovar la llicència a dues televisions que van participar activament en un sagnant cop d’estat el 2002, el primer cop d’estat mediàtic (com s’explica molt bé al documental “La revolución no será retransmitida”). La resta és premsa lliure, com podem comprovar per Internet o observant els titulars dels diaris a Caracas. I no oblidem que l’Estat espanyol ha tancat diaris bascos.

Chávez va fer un canvi a la constitució per permetre que, com a Espanya, pogués presentar-se a les eleccions en més de dos mandats, i en cas de ser elegit en unes de les eleccions més vigilades al món, ser president. Era un malson per a qui creia impossible vèncer democràticament a Chávez, que, efectivament, ha mort invicte electoralment; però era una reforma constitucional menor, presentada dia i nit arreu del mon com una maniobra per perpetuar-se al poder, fent d’ell un dictador. Aquí es va canviar una constitució intocable per fer llei de les obligacions amb els nostres creditors.

A Europa les oligarquies segueixen abusant de les societats en molts àmbits, com veiem cada dia amb el que en diem crisi. Els països que provenen del feixisme, com Grècia i Espanya, com explica el Professor Navarro, son els casos més extrems, amb privilegis a les oligarquies, i imposicions gairebé totalitàries i usureres als treballadors.

Fa pocs dies la UE, escandalitzada pels abusos a que es sotmeten els prenedors d’hipoteques a Espanya, ha obligat al país a canviar la llei. Només els moviments socials havien demanat abans una revisió del model. Cap partit polític. Era populisme defensar el mateix una setmana enrere? És populista la UE per fer una mesura a favor de la ciutadania i contra els poders econòmics? O al contrari, ho és fer-nos creure que el model neolliberal, és a dir, capitalisme cartelístic o corporatocràcia, és l’únic model possible, malgrat la crisi sistèmica a que s’enfronta i la depredació social i ecològica que el caracteritza? Respondre a això ens pot ajudar a saber fins a quin punt estem internament colonitzats per una economia antisocial.

En contrast, el que es viu a Veneçuela, més enllà de tantes mentides i distorsions, és un sorprenent i esperançador procés de radicalització democràtica que, sense sortir de les pautes de mercat i la política representativa, inicia nous espais de participació ciutadana i de democràcia social, econòmica i fins i tot geopolítica, a la caribenya. I per tant, a diferència dels països europeus, és també (arrel de les reformes fetes per Chávez al Banc de Veneçuela) independent de la bancocràcia neolliberal global. Per a això i per a contrarestar l’FMI i el BM es creà també el Banco del Sur, una altra de tantes realitzacions notables de Chávez. Els petrodòlars ajuden, és cert, però no veiem processos semblants a la resta de països de la OPEP, ni a Europa, que se suposa que ha estat un continent ric durant alguns segles, i on no s’ha caminat gaire cap a la sobirania financera dels ciutadans. Més aviat hem aprofundit, consolidat i sofisticat el domini d’una plutocràcia financera i industrial sobre els destins dels pobles; una nova aristocràcia capitalista sense escrutini democràtic, que governa els nostres governants. Això ja no passa a Veneçuela, passava.

On hi ha més democràcia aleshores? En un país on es posen límits a l’afany depredador del neoliberalisme, que arreu del mon no troba topalls, per construir hospitals, escoles, alfabetització i l’impuls d’una economia social i cooperativa? O bé en països on els poders públics es confessen segrestats pels financers, que son els qui passen a definir les polítiques públiques, sempre des d’un neolliberalisme cec i radical? On els mitjans de comunicació, propietat de 4 multimilionaris, hipnotitzen les societats, aconseguint transmutar la natural indignació que sorgiria d’entendre això, a l’acceptació acrítica del sofisticat sistema d’oligarquies governants? Afegint de pas un odi gairebé irracional contra tot procés d’alliberament d’aquest nou ordre mundial, com son Veneçuela, Bolívia o Equador.

Mentre li diguem al que tenim aquí democràcia, és clar que ni entendrem ni deixarem de considerar antidemocràtics els processos bolivarians. Perquè, com en el cas més extrem de Cuba i els Estats Units, es tracta de dues concepcions diferents de la democràcia. Una dóna més espai a la democràcia econòmica, l’altre a la democràcia política. La gran qüestió de fons és si la democràcia política pot admetre a qui diu que no vol la democràcia econòmica. I encara així, a Veneçuela, Bolívia o Equador, s’admet. Senzillament ha deixat de tenir suport electoral, com hauria de ser lògic en tot sistema capitalista democràtic no manipulat.

La política fa en aquests països la funció que ha deixat de fer a Europa: defensar els febles, ja que els forts ja ho fan sols a través del lliure mercat. El grotesc i inexplicable del nostre “model democràtic” és que l’estat, que hauria d’afavorir unes certes condicions d’igualtat als diferents agents econòmics, protegint el feble, protegeix el fort, les corporacions i la banca, contra el ciutadà. Els partits europeus no son gaire diferents als del bipartidisme oligàrquic que existia a Veneçuela, que acataven i aplicaven els mandats de les institucions financeres globals, assumint la pèrdua completa de sobirania. Contra això es va revoltar el poble veneçolà el 1989. I en l’anomenat Caracazo, fou reprimit a sang i foc per Carlos Andrés Pérez: tres mil morts en tres dies. D’aquí és d’on neix Chavez, i per això el Caracazo no és mai mencionat en els anàlisis sobre el chavisme; no fos cas que arribéssim a comprendre’l de debò.

En diem totalitarisme perquè s’ha combatut amb fermesa aquesta influència totalitària dels poders fàctics, aquí encara sagrada i a la que rendim culte, i perquè el poble, la ciutadania, s’ha empoderat en molts àmbits. Calia algú amb la fermesa de Chávez, és cert; però amb fermesa i autoritat contra el fort, no contra el feble, no contra el poble. Amb la fermesa que molts voldrien veure en un polític d’aquí per encarar més humanament i amb idees més progressistes la crisi i tot el que implica.

Li diem populisme perquè s’aparta dels dogmes neolliberals i impulsa l’economia social, es fan escoles i hospitals públics, mentre a casa nostra se’n tanquen. I perquè s’ataca democràticament i es desmunta allò que aquí tant respectem: la gran banca; les grans oligarquies tradicionals; les grans famílies propietàries dels mitjans de comunicació; o la impossibilitat que la política serveixi al que es deu, a un debat lliure sobre les alternatives sociopolítiques.

A Veneçuela ha estat trastocada la política com a l’art del no fer res i de legitimar el saqueig i el domini de les oligarquies sobre les majories; de l’1% sobre el 99%, com deien els indignats nordamericans. Al contrari, la política s’ha posat al servei de la defensa dels ciutadans contra l’atac social de les grans corporacions i les oligarquies nacionals i internacionals, que a casa nostra s’estan menjant la democràcia amb patates.

Enlloc de dedicar tant de temps i energia a qüestionar tant la democràcia veneçolana, podríem pensar si del que vivim aquí, amb graus tant precaris de democràcia econòmica, en podem dir democràcia política i social, o més aviat oligarquia democràtica. És més fàcil fer-se aquesta pregunta un cop que la UE ha estirat les orelles a Espanya per protegir pràctiques bancàries abusives.

Mentre aquí tot just comencem l’ofensiva contra l’onada neoconservadora, sense cap esquerra institucional capaç ni disposada a fer-ho, sinó únicament des de moviments socials com el 15M, el Cooperativisme Integral o la nova cultura eco llibertària, i veiem com costa vehicular políticament les demandes socials per aprofundir la democràcia, Amèrica Llatina porta unes quantes dècades (si no segles) lluitant contra les mateixes imposicions dels poders fàctics globals, representats en l’FMI i el BM. I a Veneçuela, Chávez va trobar alguns mitjans per frenar el poder dèspota i imperial d’aquestes institucions com encara no ha fet Europa, on tot just arriben aquestes pràctiques, dignes d’una màfia aristocràtica, sota el nom d’ajustos, reformes i condicionants del préstec.

A casa nostra, un possible camí a fer a nivell institucional, a afegir als canvis que només poden fer-se des de la societat civil organitzada i els moviments socials, és el d’Islàndia i la seva revolució ciutadana. I fer un gran judici internacional a l’Haia, després de les corresponents auditories de tot el procés per obtenir una perspectiva completa i clara, contra les oligarquies que estan perpetrant aquest atac premeditat, científicament estudiat, contra la humanitat.

A Amèrica Llatina tenim alguns exemples de com sortir-nos-en, enlloc d’enfonsar-nos més i més en els pantans neolliberals que res de bo van aportar a la regió, més que les revoltes i les reformes polítiques posteriors que ara ens poden servir d’orientació davant la manca de rumb de les societats del Nord geopolític. Tenim també clars exemples de com es va implantar a la regió el que avui s’implanta aquí: la fi del que començava a semblar un capitalisme popular i de rostre humà per retornar al primitivisme selvàtic industrial i financer, dominat per un grapat d’indústries que ens donen de menjar, les llavors, les eines, el salari, les malalties, els medicaments o el crèdit.

Qui pot avui, amb arguments lògics i honestos, amb el cor a la mà, i especialment des de les esquerres, defensar més el poc que queda de les nostres democràcies al Nord, que un procés tant rellevant de radicalitat democràtica, que és una de les poques alternatives al pensament únic neolliberal que ens ha conduit a la crisi? No és ni tan sols una revolució socialista, sinó una nova socialdemocràcia honesta i valenta.

Davant de tot això, que no és en absolut una crisi sinó una gran estafa, un gran procés psicopàtic d’esclavatge global, només cal esperar una profunda revolució social. Perquè la població està atomitzada, desinformada i paralitzada, però fins a cert punt. Mica a mica comencem a entendre alguna cosa de tot el tinglado, de tot aquest sofisticat full de ruta dels grans poders globals. I anem comprenent que realment caminem cap a una mena de neo feudalisme financer i industrial no gaire diferent de la metàfora de Matrix. Esperem que la necessària revolució, si més no, no sigui gaire violenta. Ni ella, ni la repressió.