a un any de l’amarga notícia de la mort
d’un dels grans comandants de la humanitat..
tornant d’un emotiu homenatge a Gràcia
de l’america llatina amb olor a poble i solidaritat
amb olor a esforç combatiu, soledat i incomprensió

hi ha morts per les que mai hi ha prou llàgrimes,
per les que mai s’acaba de plorar
la dels homes i dones que han entès, han estimat,
han treballat i han donat fins a l’últim alè de vida
per al projecte humà
Allende, Durruti, Che
homes i dones insubstituibles, irremplaçables, únics
que en morir es converteixen en pilars per seguir el nostre camí,
en farols, algoritmes, filosofies essencials
en exemples de vida que els persegueixen segles despres de morir
Gandhi, Lennon, Makhno
doncs no som més que això, i ho sabem quan tenim la mort aprop
poc més que unes frases al vent
idees transportades per àtoms i molècules que es quedaran aqui
atrapats i descomposant-se a la illusió de la matèria,
no com el record i les noves portes que haguem obert,
allò acomplert del que hem vingut a dir i a fer,
allò pel que serem recordats, o no
Tolstoy, Sandino, Martí, Zapata
llàgrimes que mai no acaben de caure
i que cal esforçar-se per transformar en ànims per continuar la lluita