Contrastant democràcies: Xipre (UE) i Veneçuela

Un nou saqueig de la dictadura dels banquers s’abat sobre un poble europeu: Xipre. Els treballadors pagaran, sense que ni tan sols se’ls hagi consultat, la febre financera local, darrera la qual, com és habitual, hi ha la banca centre europea; els interessos de la qual, com és habitual, s’anteposen als de les majories socials. Fins a l’extrem de confiscar part dels estalvis dels ciutadans per subsidiar un sector especulatiu i irresponsable, i alhora totpoderós.

Podem dir-li a això i a la resta d’abusos que patim diàriament de la banca, democràcia? Semblem més aviat esclaus d’una oligarquia de banquers. Cal que ens ho diguin més clar perquè ho entenguem?

Això ja no passa a Veneçuela, passava. Chávez va parar els peus a aquesta mena d’abusos sobre les majories socials per part de les oligarquies industrials, financeres i mediàtiques, tant nacionals com internacionals. I és precisament pel fet d’haver combatut amb tanta eficàcia els tradicionals poders oligàrquics, obeint al mandat democràtic rebut en 14 ocasions amb àmplies majories, que és atacat sense pietat per les nostres oligarquies i els seus mitjans de comunicació, no gaire diferents a les d’allí.

Autoritari? Dictador? Chávez no va renovar la llicència a dues televisions que van participar activament en un sagnant cop d’estat el 2002, el primer cop d’estat mediàtic (com s’explica molt bé al documental “La revolución no será retransmitida”). La resta és premsa lliure, com podem comprovar per Internet o observant els titulars dels diaris a Caracas. I no oblidem que l’Estat espanyol ha tancat diaris bascos.

Chávez va fer un canvi a la constitució per permetre que, com a Espanya, pogués presentar-se a les eleccions en més de dos mandats, i en cas de ser elegit en unes de les eleccions més vigilades al món, ser president. Era un malson per a qui creia impossible vèncer democràticament a Chávez, que, efectivament, ha mort invicte electoralment; però era una reforma constitucional menor, presentada dia i nit arreu del mon com una maniobra per perpetuar-se al poder, fent d’ell un dictador. Aquí es va canviar una constitució intocable per fer llei de les obligacions amb els nostres creditors.

A Europa les oligarquies segueixen abusant de les societats en molts àmbits, com veiem cada dia amb el que en diem crisi. Els països que provenen del feixisme, com Grècia i Espanya, com explica el Professor Navarro, son els casos més extrems, amb privilegis a les oligarquies, i imposicions gairebé totalitàries i usureres als treballadors.

Fa pocs dies la UE, escandalitzada pels abusos a que es sotmeten els prenedors d’hipoteques a Espanya, ha obligat al país a canviar la llei. Només els moviments socials havien demanat abans una revisió del model. Cap partit polític. Era populisme defensar el mateix una setmana enrere? És populista la UE per fer una mesura a favor de la ciutadania i contra els poders econòmics? O al contrari, ho és fer-nos creure que el model neolliberal, és a dir, capitalisme cartelístic o corporatocràcia, és l’únic model possible, malgrat la crisi sistèmica a que s’enfronta i la depredació social i ecològica que el caracteritza? Respondre a això ens pot ajudar a saber fins a quin punt estem internament colonitzats per una economia antisocial.

En contrast, el que es viu a Veneçuela, més enllà de tantes mentides i distorsions, és un sorprenent i esperançador procés de radicalització democràtica que, sense sortir de les pautes de mercat i la política representativa, inicia nous espais de participació ciutadana i de democràcia social, econòmica i fins i tot geopolítica, a la caribenya. I per tant, a diferència dels països europeus, és també (arrel de les reformes fetes per Chávez al Banc de Veneçuela) independent de la bancocràcia neolliberal global. Per a això i per a contrarestar l’FMI i el BM es creà també el Banco del Sur, una altra de tantes realitzacions notables de Chávez. Els petrodòlars ajuden, és cert, però no veiem processos semblants a la resta de països de la OPEP, ni a Europa, que se suposa que ha estat un continent ric durant alguns segles, i on no s’ha caminat gaire cap a la sobirania financera dels ciutadans. Més aviat hem aprofundit, consolidat i sofisticat el domini d’una plutocràcia financera i industrial sobre els destins dels pobles; una nova aristocràcia capitalista sense escrutini democràtic, que governa els nostres governants. Això ja no passa a Veneçuela, passava.

On hi ha més democràcia aleshores? En un país on es posen límits a l’afany depredador del neoliberalisme, que arreu del mon no troba topalls, per construir hospitals, escoles, alfabetització i l’impuls d’una economia social i cooperativa? O bé en països on els poders públics es confessen segrestats pels financers, que son els qui passen a definir les polítiques públiques, sempre des d’un neolliberalisme cec i radical? On els mitjans de comunicació, propietat de 4 multimilionaris, hipnotitzen les societats, aconseguint transmutar la natural indignació que sorgiria d’entendre això, a l’acceptació acrítica del sofisticat sistema d’oligarquies governants? Afegint de pas un odi gairebé irracional contra tot procés d’alliberament d’aquest nou ordre mundial, com son Veneçuela, Bolívia o Equador.

Mentre li diguem al que tenim aquí democràcia, és clar que ni entendrem ni deixarem de considerar antidemocràtics els processos bolivarians. Perquè, com en el cas més extrem de Cuba i els Estats Units, es tracta de dues concepcions diferents de la democràcia. Una dóna més espai a la democràcia econòmica, l’altre a la democràcia política. La gran qüestió de fons és si la democràcia política pot admetre a qui diu que no vol la democràcia econòmica. I encara així, a Veneçuela, Bolívia o Equador, s’admet. Senzillament ha deixat de tenir suport electoral, com hauria de ser lògic en tot sistema capitalista democràtic no manipulat.

La política fa en aquests països la funció que ha deixat de fer a Europa: defensar els febles, ja que els forts ja ho fan sols a través del lliure mercat. El grotesc i inexplicable del nostre “model democràtic” és que l’estat, que hauria d’afavorir unes certes condicions d’igualtat als diferents agents econòmics, protegint el feble, protegeix el fort, les corporacions i la banca, contra el ciutadà. Els partits europeus no son gaire diferents als del bipartidisme oligàrquic que existia a Veneçuela, que acataven i aplicaven els mandats de les institucions financeres globals, assumint la pèrdua completa de sobirania. Contra això es va revoltar el poble veneçolà el 1989. I en l’anomenat Caracazo, fou reprimit a sang i foc per Carlos Andrés Pérez: tres mil morts en tres dies. D’aquí és d’on neix Chavez, i per això el Caracazo no és mai mencionat en els anàlisis sobre el chavisme; no fos cas que arribéssim a comprendre’l de debò.

En diem totalitarisme perquè s’ha combatut amb fermesa aquesta influència totalitària dels poders fàctics, aquí encara sagrada i a la que rendim culte, i perquè el poble, la ciutadania, s’ha empoderat en molts àmbits. Calia algú amb la fermesa de Chávez, és cert; però amb fermesa i autoritat contra el fort, no contra el feble, no contra el poble. Amb la fermesa que molts voldrien veure en un polític d’aquí per encarar més humanament i amb idees més progressistes la crisi i tot el que implica.

Li diem populisme perquè s’aparta dels dogmes neolliberals i impulsa l’economia social, es fan escoles i hospitals públics, mentre a casa nostra se’n tanquen. I perquè s’ataca democràticament i es desmunta allò que aquí tant respectem: la gran banca; les grans oligarquies tradicionals; les grans famílies propietàries dels mitjans de comunicació; o la impossibilitat que la política serveixi al que es deu, a un debat lliure sobre les alternatives sociopolítiques.

A Veneçuela ha estat trastocada la política com a l’art del no fer res i de legitimar el saqueig i el domini de les oligarquies sobre les majories; de l’1% sobre el 99%, com deien els indignats nordamericans. Al contrari, la política s’ha posat al servei de la defensa dels ciutadans contra l’atac social de les grans corporacions i les oligarquies nacionals i internacionals, que a casa nostra s’estan menjant la democràcia amb patates.

Enlloc de dedicar tant de temps i energia a qüestionar tant la democràcia veneçolana, podríem pensar si del que vivim aquí, amb graus tant precaris de democràcia econòmica, en podem dir democràcia política i social, o més aviat oligarquia democràtica. És més fàcil fer-se aquesta pregunta un cop que la UE ha estirat les orelles a Espanya per protegir pràctiques bancàries abusives.

Mentre aquí tot just comencem l’ofensiva contra l’onada neoconservadora, sense cap esquerra institucional capaç ni disposada a fer-ho, sinó únicament des de moviments socials com el 15M, el Cooperativisme Integral o la nova cultura eco llibertària, i veiem com costa vehicular políticament les demandes socials per aprofundir la democràcia, Amèrica Llatina porta unes quantes dècades (si no segles) lluitant contra les mateixes imposicions dels poders fàctics globals, representats en l’FMI i el BM. I a Veneçuela, Chávez va trobar alguns mitjans per frenar el poder dèspota i imperial d’aquestes institucions com encara no ha fet Europa, on tot just arriben aquestes pràctiques, dignes d’una màfia aristocràtica, sota el nom d’ajustos, reformes i condicionants del préstec.

A casa nostra, un possible camí a fer a nivell institucional, a afegir als canvis que només poden fer-se des de la societat civil organitzada i els moviments socials, és el d’Islàndia i la seva revolució ciutadana. I fer un gran judici internacional a l’Haia, després de les corresponents auditories de tot el procés per obtenir una perspectiva completa i clara, contra les oligarquies que estan perpetrant aquest atac premeditat, científicament estudiat, contra la humanitat.

A Amèrica Llatina tenim alguns exemples de com sortir-nos-en, enlloc d’enfonsar-nos més i més en els pantans neolliberals que res de bo van aportar a la regió, més que les revoltes i les reformes polítiques posteriors que ara ens poden servir d’orientació davant la manca de rumb de les societats del Nord geopolític. Tenim també clars exemples de com es va implantar a la regió el que avui s’implanta aquí: la fi del que començava a semblar un capitalisme popular i de rostre humà per retornar al primitivisme selvàtic industrial i financer, dominat per un grapat d’indústries que ens donen de menjar, les llavors, les eines, el salari, les malalties, els medicaments o el crèdit.

Qui pot avui, amb arguments lògics i honestos, amb el cor a la mà, i especialment des de les esquerres, defensar més el poc que queda de les nostres democràcies al Nord, que un procés tant rellevant de radicalitat democràtica, que és una de les poques alternatives al pensament únic neolliberal que ens ha conduit a la crisi? No és ni tan sols una revolució socialista, sinó una nova socialdemocràcia honesta i valenta.

Davant de tot això, que no és en absolut una crisi sinó una gran estafa, un gran procés psicopàtic d’esclavatge global, només cal esperar una profunda revolució social. Perquè la població està atomitzada, desinformada i paralitzada, però fins a cert punt. Mica a mica comencem a entendre alguna cosa de tot el tinglado, de tot aquest sofisticat full de ruta dels grans poders globals. I anem comprenent que realment caminem cap a una mena de neo feudalisme financer i industrial no gaire diferent de la metàfora de Matrix. Esperem que la necessària revolució, si més no, no sigui gaire violenta. Ni ella, ni la repressió.