Franco encara és viu, però Hitler ja no

Potser peco d’optimista. Però jo crec que les forces demòcrates i sobiranistes catalanes hem fet ja l’escac i mat a les forces franquistes a Espanya i a Catalunya. El seu Rei esta assetjat per 4 peces, i és només qüestió de temps, i no gaire, setmanes, saber quina serà la peça que el farà caure. La Reina ja l’ha perdut, que era la credibilitat d’Espanya com un estat de dret seriós i respectable. Tothom sap a aquestes alçades, des de Xile fins a Sibèria que Espanya segueix les passes marcades per Turquia: la repressió sense escrúpols ni disimulo de tota la dissidència, començant per la important, com a Turquia, una gran minoria nacional, Kurds o Catalans, indefensos davant les estructures estatals clàssiques que permeten genocidis de les nacions majoritàries, aquí les de parla castellana, a les menors demogràficament. En un laberint sense sortida que fa que si no es respecten les minories per ser un país veritablement demòcrata, aquestes puguin ser exterminades més o menys brutalment, dels Rojinhas, els Palestins o els indis Guatetalmecs, a la repressió lenta i silenciosa de catalans, corsos o saharahuis.

Però que no es limita a les minories nacionals, sinó que afecta també, en l’actual embriaguesa del realisme màgic falangista en que està instal·lada Espanya, a les esquerres. Tothom comença a saber, també des de la Xina a Califòrnia, que la UE ja no és el que era, ni el que diu ser: un espai de drets i democràcia consolidada. Espanya ha aconseguit degradar els estàndards democràtics europeus fins a igualar-los amb Xina, com els ho va deixar clar una delegació xinesa fa dos mesos a Brussel·les, que pot exigir des d’ara a la UE el mateix respecte a la lliure repressió dels “assumptes interns”: Tibet, Taiwan, dissidència, tancament de webs, etc que la UE admet a Rajoy. Espanya ha degradat també Alemanya en encolomar-li el primer presoner polític en dècades, o obligant a Equador a tallar-li Internet ni més ni menys que a un dels primers grans guerrillers demòcrates a la xarxa, Julien Assange, creador de Wikileaks. Ole!

També la premsa i la població d’arreu del mon, tret de la llatinoamericana, que, per l’idioma, només rep la versió d’una de les dues parts, l’espanyola, entén que el que esta passant a Espanya és greu i es un retorn desacomplexat al Franquisme. Que tothom entén ràpidament com inevitable quan es recorda el fals tancament del règim feixista a Espanya amb l’engany de la Transacció del 78, i com els 40 anys de feixisme serviren per esculpir l’espanya d’avui: un país sense esquerres ni intel·ligència; un país on gratant una mica, apareix feixisme pertot arreu, des de la 6a, al Corte Inglés, passant per una setmana santa amb esvàstiques i feixistes adorant un fals Crist. Adorant, de fet, Roma mes que no pas Crist, com és el Catolicisme. És a dir: Patriarcat, Autoritarisme, Jerarquia, Obediència, Poder, on fins i tot el seu fals Deu en fa part.

I bé, com deia, jo ho veig molt guanyat, no només per tot això, que ja comença a permear i trencar el silenci còmplice dels estats, revelats com un club mafiós d’estats que maltracten les seves minories nacionals, espantats pel 2on procés de descolonització interna per vies democràtiques que podria despertar el procés català, on escoltem declaracions solemnes a parlaments com del veí Portugal. Però per sobre de tot, el que sense dubte anuncia una jugada final mestra, ho devem a la inestimable ajuda del CNI i Llarena i la inesgotable fantasia falangista en que estan adormits, protegida pels mitjans del règim a Espanya, fins al punt d’anar aixecant més i més el llistó falangista, tant que cada cop resulta més grotesc, exòtic i injustificable Pirineus amunt.

El CNI va pensar que Alemanya seguiria fidel al pacte entre Franco i Hitler d’Hendaya el 1938. Franco encara és viu, però Hitler ja no. I no només Alemanya haurà de demostrar que te una justícia independent, autònoma del poder polític on Merkel i els grans poders de la UE, bons amics de Rajoy, no podran fer res per aturar la justícia i el sentit comú, dient que un jutge no es pot inventar violència on no n’hi ha, que es com acusar d’assassinat mentre la víctima esta ben viva, sinó que hi ha 3 estats europeus més, aquests si, de democràcies consolidades, no amb constitucions pactades amb el feixisme, que també emetran les seves sentències. Si un es doblegués a les pressions de l’estat espanyol, poc probable, perquè no son Equador, nova colònia espanyola que ha obeït la mare pàtria fent callar Assange, sinó països dignes, els altres 3 el podrien deixar en evidència i posar en entredit el seu sistema judicial. Suíssa ja ha emès de fet una primera sentència: ‘no extraditem per motius polítics’. Aquest ha estat el primer escac seriós, que en un món democràtic ja hauria estat suficient per aturar la degradació falangista d’Espanya. Però no té el poder d’Alemanya. I no només això, sinó que la resolució de l’ONU sobre Jordi Sànchez ofereix ja una base sòlida en el dret internacional on es poden recolzar les defenses d’aquests 4 estats on hi tenim perseguits polítics catalans a l’exili.

Per tot plegat crec que, malgrat els moments difícils que encara vivim, malgrat les agressions feixistes impunes des de l’estat fins al carrer que rebem els demòcrates i sobiranistes, som a poques setmanes de veure com tot l’edifici de cartes espanyol s’enfonsa, per donar una clatellada a l’Estat molt més forta que la que es va endur amb la pèrdua de les colònies americanes, que no serví per canviar el model colonial en l’economia i la cultura que encara arrossega. Aquest cop no només perdrà el diner amb que manté un estat improductiu, oligarca, mediocre, injust, sinó que perdrà tota credibilitat internacional. D’una banda tindrà un deute impagable, del que Catalunya no n’hauria d’assumir ni un cèntim com a resultes de les actituds hagudes contra la població i la nova República naixent, el que portarà Espanya a una nova bancarrota, tradició hispànica junt amb els genocidis culturals, que la treurà del G20 per resituar-la entre les economies 50 i 150. Però a nivell de credibiitat política també s’unirà a les nacions canalles, com deia Chomsky, a nacions poc creïbles i gens democràtiques. D’on se n’haurà de recuperar essent tutelada i dirigida com ho estigueren l’Alemanya o el Japó de postguerra, per les nacions sèries i respectuoses amb el dret, o bé a través del trauma en què estarà submergida Espanya durant una o dues dècades, que esperem porti a la desaparició definitiva i completa inhabilitació política, judicial i mediàtica de les restes del Franquisme que avui governen l’estat, i al ressorgiment d’una espanya progressista i democràtica, que s’avergonyeixi i passi pàgina de debò de la seva història de genocidi i repressió dels últims 5 segles, canviant, per exemple la data nacional per deixar de celebrar un dels majors holocausts. I tornant-se així, finalment, un estat digne amb qui potser poder parlar de bon veïnatge, i d’aliances i confederacions en segons què i segons com, però sabent sempre que caldrà mantenir la prudència davant possible retorns a l’actual mediocritat i mesquinesa política, feta estat.