Skip to content

Un entre-Banc menys per a una República Social i veritablement sobirana

Octubre 6, 2017

La partida del Banc de Sabadell i La Caixa, així com d’algunes altres grans corporacions a qui l’estat espanyol ajuda a marxar del país, son bones noticies per a una República que vol néixer. En primer lloc perquè ens diu que una empresa tan ben informada com és tot gran banc internacional, dóna per fet que assolirem la independència. Però sobretot perquè marxen del nostre espai polític, pel seu propi peu, sense que hagin calgut els antisistemes ni una revolució, dos grans poders fàctics financers que creiem ben arrelats al país, i que han fet bona la dita de que el capital no té país. I que, sens dubte haurien posat molts entrebancs a un Procés Constituent que vagi a fons en la reforma també financera i econòmica que tots tenim clar que cal abordar des de la crisi del 2008.

Desplaçant la seva seu social a un altre espai polític, s’aparten dels debats del Procés Constituent a la nova República Catalana relatius als models financers. On han de prendre part els habitants i entitats domiciliades al país. Cal veure-ho, per tant, crec jo, com un entre-Banc menys per a un Procés Constituent social i transformador, que pugui anar a l’arrel, al moll de l’ós, i fer un República nova i veritablement sobirana, des de ben endins, no només amb canvis superficials. Ja que tant ens ha costat assolir la independència, gaudim-la, cuidem-la, ampliem-la, exercim-la i mantinguem-la.

De ben segur l’economia catalana no trigarà gaire a recuperar-se de les repercussions de l’inevitable sacseig que patirem amb aquest divorci traumàtic i no amistós que ara per ara sembla preferir Espanya, i del possible boicot internacional d’alguns grans poders fàctics. Perquè, malgrat l’apocalipsi que ens pronostiquen cada dia, ens hi ajudaran 4 elements decisius: 1. la fi del secular espoli fiscal espanyol; 2. una fiscalitat i despesa pública més racional, eficient i subsidiària. 3. poder invertir en infraestructures com cal; i 4. el no pagament del deute. Que assumirà íntegrament l’Estat Espanyol si segueix com ara, negant-se a cap mena de negociació per a una sortida amistosa. Aquesta és la nostra gran carta. Potser la única de rellevància geo-estratègica a nivell global i d’envergadura. La nostra única porra. Si no reconeixem el deute espanyol, Espanya s’enfonsa. I amb ella cau bona part de la UE. I Catalunya inicia la seva economia sobirana fora de la UE sense el retorn del deute, que suposa un gran percentatge de la despesa pública als països veïns.

Tot això, unit a la sorprenent capacitat d’autoorganització col·lectiva, imaginativa i emprenedora que hem demostrat aquests anys, i la resiliència del poble català forjada amb tantes adversitats històriques, a mi personalment em dóna plena confiança que no trigarem gaires anys a recuperar-nos. I pocs més a fer un esclat positiu, col·lectiu, creatiu i de prosperitat pel fet de poder finalment, després de segles, organitzar la societat catalana a la manera catalana, amb plenitud i sobirania. Més just i més eficient que el model colonial d’ara, com a qualsevol altra nació al món.

Tenint menys dependència de la banca global i amb la implementació de propostes com les que comparteixo tot seguit, la nostra independència podria ser molt més veritable i profunda, no a mitges. Independents de Madrid, però també de Brussel·les i Frankfurt, que ens han decebut ara que ens acaben de mostrar el seu poc respecte per drets polítics bàsics a l’hora de la veritat. Independents també de molt poders financers globals.

Enlloc de la UE podríem integrar-nos a l’EFTA, per assolir molta més independència econòmica, així com en altres àmbits com l’acollida de refugiats o les relacions internacionals i humanitàries. Un espai integrat per països nòrdics de democràcia social consoilidada, però alhora més lliures i sobirans que els integrants de la UE. Dependents de majories socio-politiques que potser estan, com ara, molt allunyades del nostre centre polític, però en canvi, com amb Madrid, determinen la nostra realitat diària i el nostre dret a decidir. El mantra de que és inevitable que les societats vagin perdent sobirania econòmica i financera, ja ha estat desmentit pel Brexit i la prosperitat, sobirania i democràcia social de països com Noruega o Suïssa. Es pot gaudir de plena sobirania i estar alhora perfectament integrat i interconnectat amb l’economia global. És només una qüestió de més o menys autogovern i sobirania en els afers decisius. Una independència de segon nivell. Per poder decidir en afers que potser s’avancin o es diferenciïn molt del nostre entorn. Com quan Catalunya creà el primer sindicat, el Remença, reconegut per l’ONU, el 1440. Quan fem amb ell la revolta remença que acaba amb els mals usos del feudalisme, segles abans que els països del continent i Castella; o quan es fa la única revolució comunista llibertaria al món, el 1936, després de vèncer l’exèrcit feixista als carrers, que socialitza i col·lectivitza completament l’economia en pocs mesos, com mai fins ara en cap altre indret del mon.

L’únic possible argument en contra, que paradoxalment pot ser el que ens regali un dels nostres únics aliats i padrins necessaris per entrar al selecte club dels estats al món, és que en un món de petits estats, les grans corporacions poden tenir massa poder. Això es el que defensa el polèmic ex-agent de la KGB i cèlebre conspiracionista Daniel Estulin, i altres veus que veuen en el Brexit una manera de debilitar la UE, recolzada per Silicon Valley i al costat de Trump. Un perill que pot compensar-se també amb aliances internacionals i confederacions, i amb l’ús d’eines P2P com les que exposo aquí. Independències que no trenquen, com en la separació amb Espanya, cap vincle que no vulguem trencar en qualsevol altre camp. Només la pèrdua de sobirania.

La partida del Sabadell i Caixabank pot obrir nous escenaris molt fèrtils a la innovació en models més justos, socials, descentralitzats i sostenibles d’economia i finances. Avui existeixen una infinitud de noves invencions econòmiques i financeres alternatives, moltes d’elles ja plenament consolidades. Que si la nova República Catalana acull per fer del país un indret per implementar-les i experimentar-les -com de fet portem fent des de ja fa segles- podríem convertir-nos molt fàcilment en un nou Hub global de la innovació financera P2P per al SXXI.

Hervé Falciani comentava fa uns mesos en una entrevista a Catalunya Radio que la única esperança per poder escapar a la servitud a la que estan sotmeses les nostres democràcies dels poders financers, com vam veure fa poc a Grècia, i dels entramats de corrupció sistèmica que ell va ajudar a desvelar, passa per l’ús de sistemes bancaris P2P basats en el Blockchain, com el famós Bitcoin. I millor encara si és amb models més socials, com Fair Coin, que ell recolza públicament, desenvolupat per un català a l’exili: l’activista Enric Duran, famós pel seu acte de desobediència financera a bancs com el Sabadell, justament. I que, junt amb moltes xarxes internacionals de hackers, activistes i economistes alternatius ha creat el Bank of The Commons i Fair Coop.

En Duran és algú a qui caldrà amnistiar quan proclamem la República perquè ens ajudi a crear un sistema monetari com els que ha col·laborat a crear amb la Cooperativa Integral Catalana, junt amb milers dels seus socis i activistes que l’han construït de forma cooperada i assembleària eines com CASX, una coop d’estalvi amb euros sense interessos; la CAC, un sistema de distribució d’aliments amb moneda social que cobreix tot Catalunya; Coopfunding, Calafou, una colònia col·lectivitzada a l’Anoia i moltes més eines per a una economia autogestionària, P2P i social.

Propostes com aquestes podrien ser la base de noves economies que portin la revolució P2P que hem viscut en tants camps, com l’informatiu, que en ha permès que a diferencia de fa poc anys haguem pogut votar, disposar d’imatges i informació sense dependre d’una sola font (No-DO) o d’un oligopoli informatiu (1978-2000) de mitjans privats i públics per informar-nos. La societat peer to peer i les eines TIC 2.0 son les que ens han permès arribar a la República, i no hi poden faltar un cop hi siguem. Tant en els processos polítics wikis, com en una economia més avançada, també amb base wiki, social, P2P, amb ús del Blockchain -amb el que ja haguéssim pogut votar més segurs i millor al 1O. A diferència de fa uns anys, aquestes eines ja es poden usar de forma massiva i segura, i no son quimeres.

A més, a Catalunya milers de persones resolen ja avui part de la seva economia amb monedes socials locals, com els usuaris de les 20 ecoxarxes arreu del país, la Turuta de Vilanova, la moneda corporativa local EcoGir, la proposta EuroCat, més pensada per per PIMES com el famós WIR Suïs; les propostes de moneda per a la Xarxa d’Economia Social Catalana, on conflueixen bona part d’aquests col·lectius, o els molts bancs del temps, cooperatives de consum i moltes altres alternatives de l’economia social i P2P com les CAF, Comunitats Auto Finançades, el Crowdfunding, el Crowdlending, etc.

Podria fer-se també una gran banca pública, al servei de la societat, i no parasitant-la financerament. Que no extorsioni el nostre govern ni l’ofegui a interessos; així com a la resta de l’economia productiva. Per ajudar a impulsar l’economia i contenir-ne els fluxes; amb criteris i finalitats socials i de banca ètica o inversió responsable.

Podríem retornar al model de caixes locals clàssiques, tombades pels grans poders financers europeus. Inclús admetre els nous poders financers corporatius com Google o Amazon, que no son cap meravella, però si millors que els bancs centrals actuals.

L’Euro pot seguir sent important a l’economia, però no com ara, de forma exclusiva, sinó complementària amb tots aquests altres nous mètodes financers i de pagament, que veiem aparèixer i consolidar-se al mon sencer. Com ja ens passa avui als que som usuaris d’algunes d’aquestes iniciatives. Amb l’Euro, si Espanya ens ho permet i no ens bloqueja als espais internacionals. I si ho decidim en referèndum després del debat social corresponent. O tornant a una moneda nacional per guanyar encara més sobirania, la monetària, i per tant més i millor independència.

Per tant, s’obren tants nous universos fantàstics, tan més enllà del que avui coneixem, que per favor, guanyem la independència! I deixem de parlar de Franco, porres, repressió, inhabilitacions, crims de sedició, odis, banderes, orígens familiars, crits a ràdios i televisions. I comencem a parlar de política amb un Procés Constituent ampli, transversal, profund, intersectorial que pugui abordar un nou model de finances, com ja es va fer als congressos per la nova economia catalana revolucionària el 1936. Deixada a mitges per la violència dels pares i avis dels que avui ens governen a Espanya i ens volen sotmesos. Però havent assolit l’economia més socialitzada del món, que avui podríem recuperar en una versió actualitzada gràcies a la Revolució de la Informació i a totes aquestes noves eines. Creant una bona síntesi de la saviesa col·lectiva dels nostres avis i besavis, i dels motius per als que van lluitar i donar la vida milions d’ells al llarg dels segles: per a un alliberament nacional, que molt sovint ha anat de la mà d’un alliberament socio-econòmic. Igual que la repressió en contra també ha coincidit en sentit contrari. Els ho devem, i està a les nostres mans fer-ho. Per somiar-te completa, com escrigué Pere Quart en abandonar el país violentament, i cantà Llach a Corrandes d’Exili.

Dídac Costa
Sociòleg i activista. Membre d’Ecoxarxes, CIC, FairCoop, Ecovilamat.
Didac S.-Costa a Facebook

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: