mor un mític guerriller de la bioconstrcció

Avui és un dia trist en què ens deixa un gran mestre, en Garrell, Josep Pijaula, el Tarzan d’Argelaguer. Un Gaudí orgànic i autodidacta, que com Dalí o Gaudí desobeeix des d’una desbordant genialitat àcrata el seny català. Un guerrer solitari de la bioconstrucció, un somiador que ha aconseguit vèncer als oficinistes amb un mon propi màgic i singular. Construir i reconstruint el seu art efímer: cabanyes i laberints alçats, fets amb branques d’avellaner i material trobat al bosc; coves excavades a la roca, petites cascades i llacs artificials. En Garrell va lluitar contra les administracions, contra l’autovia que va atropellar bona part del seu projecte; contra els bàndals i ocupants esporàdics que van arribar a cremar el seu espai. Però ell va seguir construint i reconstruint dia a dia, tossut i ferm. Construint el seu petit univers de branques enmig del bosc, i obert a tothom.

Vam tenir la sort de visitar-lo fa tan sols 3 setmanes, per fer-li la oferta que sabíem que rebutjaria, però que encara així havíem de provar: convidar-lo a seguir fent la seva feina sense problemes ni pressions, a l’Ecovila Amat, amb plena llibertat i autonomia, si calia pagant-li. Com ja era d’esperar, no tenia cap interès en sortir d’aquell petit i alhora grandiós món seu, que ha obert ments i possibilitats a tots els que l’hem visitat. Aquell dia encara era a dalt d’una estructura a la que els més joves no ens atrevíem a pujar. Encara rebia visites com si fossin vells amics, conversant tranquilament sense deixar de treballar.

Tant de bo que ara que ens ha deixat no es converteixi, com Gaudí, en un ídol a qui idolatrar, sino en una proposta i una inspiració per repetir i replicar en altres llocs. És el creador d’una singular arquitectura orgànica, innovadora i alhora anciana, respectuosa amb el medi, permacultural, ben integrada i alhora amb una psicodèlia de reconeixement internacional.

Podem estar contents d’haver estat contemporanis d’ell, d’haver-lo pogut veure treballar, d’haver vist desenvolupar la seva obra, créixer, morir, renéixer i finalment establitizar-se i arribar a un pacte entre somniador i oficinistes.

Justament d’aqui un mes esta programada l’obertura oficial del seu parc, per primer cop de forma legal, establerta i reconeguda administrativament. Per primer cop de forma tranquila, potser no li hagués fet tanta gràcia com desobeïr i crear amb plena llibertat.

Garrell era un guerriller, un maquis de la bioconstrucció, enfrontat a les normatives com també ens toca fer als neorurals que volem recuperar el territori per viure-hi, i que volem explorar noves formes d’arquitectura més enlla de normatives pero en canvi ben adaptades al territorri i la natura. En Garrell ha estat possiblement el català que més ha lluitat contra aquestes normatives i qui més ha perseverat.

Segueix sent una visita obligada a la Garrotxa. Ara infeliçment, sense el gran atractiu de poder-lo trobar a ell i intercanviar unes idees mentre no deixa de treballar.

És un altre dels molts atractius d’aquesta preciosa comarca que, personalment he escollit per viure-hi, sinó per sempre, durant molts anys. I curiosament durant aquests mesos, mentre construim les cases a l’Ecovila a St Privat d’en Bas, llogant una casa a Argelaguer, el mateix poble on Garrell va crear la seva utopia, a l’extrem oposat exacte del poble.

Si mes no, ha estat una persona que semblava feliç de poder construir i treballar en el seu somni fins l’ultim dels seus dies. Quants de nosaltres podrem o voldriem dir el mateix.

Un mestre per tant de qui aprendre’n no només en arquitectura i les administracons en la capacitat de reconèixer i protegir propostes singulars i innovadores com aquesta; sinó tambe a nivell humà i vital.

Sent fidel al seu nen interior, Garrell ha estat feliç i ha pogut real
itzar el seu objectiu a la vida. On també és un model i un exemple a seguir. En respectar el nostre nen i no permetre, com diu una frase, que el nen que vam ser s’avergonyeixi de l’adult en que ens hem convertit. Ell ha estat nen fins a l’ultim dia de la seva vida. I es evident que això sembla haver-lo fet feliç i dur a terme una proesa de repercussió internacional. Sens dubte pot marxar tranquil, com marxa la gent que ha realitzat la seva feina amb plenitud