Sobre la posició de les CUP en el Procés

Espero que les CUP en aquesta assemblea oberta a militants i simpatitzants pugui trobar alguna via per sortir de l’actual bloqueig en què està el procés.

Confio en que la cosa està anant cap endavant i que hi ha algo d’estratègia meditada en dilatar el procés al màxim per desnortejar el govern espanyol en funcions, i no permetre a la premsa i els jutges espanyols disparar fàcilment en no tenir el blanc fàcil del president Mas constituit.

També confio en que aquest segrest polític d’en Mas pels 10 diputats de la CUP serveixi per al que és realment fonamental, que no és castigar-lo i fer-li una vendetta a ell i CIU per ser neolliberals, perque ens caldran neolliberals -civilitzats- en una Republica Catalana lliure i d’iguals, i no seria d’esquerres enviar-los a Sibèria o a l’exili, sino per establir les veritables demandes necessàries en aquest moment del procés.

Que no son fer passar a la República només les forces d’esquerres, perque no es així com es fa un pais i com es lluita contra un Estat Espanyol unit de dreta a esquerra en la indisoluble unidad de España por Gracia de Dios; i perque aquestes son coses que s’hauran de decidir més tard, quan s’enceti el Proces Constituent. I quan anem construint vot a vot i al carrer el pais que voldrem les majories socials catalanes, sense la rèmora actual del llast colonial al que encara ens té subjecte l’Estat i els partits d’obediència a Madrid: els nacionalismes radicals i afortunadament marginals de PP, C’s i PSOE a Catalunya (ex-PSC).

En aquest moment del procés el que cal garantir no és que la independència sigui d’esquerres, ja que ha de ser transversal i de país, sino que sigui possible; i que el P. Constituent sigui participatiu i ciutadà, i no fet en despatxos de les elits o amb militars com fou la Taició o Transacció Espanyola de 1978.

Preocupa aquesta posició tan ferma i intransigent de les CUP, en què, a no ser que amaguin una estratègia guanyadora -tant de bo!-, sembla que estan més ferms en una de les dues promeses en campanya, no investir a Mas, que l’altra, que és la que a mi em va fer acabar votar-los: que no fallarien al Procés. Ara mateix, en apariència, li estan fallant i el tenen bloquejat.

Preocupa que estiguin mostrant una actitud autoritària i xantatgista amb els 10 diputats que sí, son claus, però que cal posar a lloc amb humiltat al costat dels 62 que han optat per Junts pel Si i Mas.

Preocupa que poguem perdre suport de la molta gent de centre i independentista que li cal algú com Mas per donar-li garanties de serietat, estabilitat i certeses dintre de la incertesa absoluta, estatal i internacional, que suposa seguir endavant amb el procés.

Preocupa que les CUP mostrin així insensibiltat al vot popular majoritari (el que suposa una greu contradicció en termes amb tota la resta del procés sobiranista, on estem reclamant aquesta sensibilitat democràtica als que tenen les claus del nostre captiveri estatal); que denotin arrels en un socialisme autoritari i sord al que el pais demana, i que poguem perdre aquesta oportunitat unica que ens ha ofert els ultims resultats, clars, però justos i sotmesos al desgastant atac diari mediàtic, polític i judicial de les forces colonials.

Que si falla i ens porta a noves eleccions, entre d’altres coses farà que molts votants de JxSi i CUP donem l’esquena a aquests partits per no haver estat capaços de tenir alçada d’estadistes enlloc de visió de partit i capelletes.

Molts votants no militants de les CUP volem davant de tot que el proces segueixi endavant, i se’ns en fum si ara el lidera en Mas, en Romeva o algú més a l’esquerra. Això ara no és rellevant. Cal unitat de país en aquesta pantalla de 18 mesos. Si és investit, Mas no guanyarà el dret a ser el president etern d’una catalunya eternament neolliberal, que no és el que hem votat ni el que es donaria si queda investit. Pero si que s’ha guanyat el dret, ni que sigui per l’atac que rep dia a dia des de Madrid, per la fermesa de l’actual posició i per com ha ajudat a resposicionar la centralitat política del pais en l’independentisme més enlla dels sectors que ja ho erem fa temps, a ser, com ell volia, l’últim president d’una catalunya autonòmica. I a tenir alguna estàtua i avinguda amb el seu nom.

Deixem-li acomplir aquest rol i ambició personal, deixem que sigui uns mesos més el referent internacional que ja és del procés, deixem que sigui el parallamps dels atacs foribunds i cada cop mes violents del Regne d’Espanya. I, sabent que es jubila després, que el pais redefinira els espais politics, que CIU ja no existeix i va a la deriva, i que en Mas acabarà cremat d’aquesta pantalla, ja farem després sense ell un país on el centre polític estigui, com determina la sociologia del pais des de fa segles, a l’esquerra i al centre esquerra. Però primer la independència amb unitat de país, i després posicions d’esquerres en el Procés Constituent i en la determinació de les politiques del pais un cop tinguem sobirania per aplicar-les.

Salut, independència i socialisme utòpic!