de Partits Socialistes a Partits Cínics

Queda clar, als ulls del present, que els socialdemocrates no son més que els majordoms dels milionaris de l’oligarquia. Com la caricatura de Felipe González, que treballa per al major milionari al mon, el mexicà Carlos Slim. Això explica que no faltin mai a la trobada del Club Bilderberg o que els tirans de la riba sud mediterrània com Mubarak fossin de la Internacional Socialista. Explica també el més important, l’araquiri final d’aquesta ideologia: les actuals traicions a la pròpia ideologia; l’immobilisme ideològic i polític en un moment on se’ls esperava, en que el capitalisme, ferit de mort, esperava sino l’estacada final, si com a minim unes correccions i matissos que nomes les esquerres hegemoniques, la socialdemocracia, se suposava que havia de donar. Absentant-se del debat. Deixant nomes els paisos bolivarians, tan atacats pel nord, en la defensa d’un capitalisme de rostre humà. I regalant inclús el terme “reformes” al que se suposa que era el seu enemic ideològic, els lliberals. Que parlen de reformes per deshumanitzar més el capitalisme. Enlloc de fer-ne per anar-li donant un rostre humà al capitalisme, com proposava Bernstein amb el seu reformisme socialdemocrata. Traicoins que a Catalunya se sumen a la nacional, deixant clar que és només el cinisme i l’afany de poder central i oligàrquic el que mou PSC, PSOE o PS Francès. Ales d’un mateix partit al pretès bipartidisme, que no és més que un model sofisticat de dictadura de partit únic.